Els barbarismes, les armes d'una mentalitat ignorant

Un barbarisme és una paraula o expressió d'origen estranger que els parlants d'una llengua han incorporat al seu lèxic, malgrat ser normativament rebutjada. Per exemplicar-ho, utilitzem el cas català-castellà: els catalanoparlants introdueixen molts mots provinents del castellà que normativament no han estat acceptats. En comptes de dir entesos o d'acord (català), els catalans i les catalanes diuen vale (castellà). Què vol dir vale? Si cerques aquesta paraula en un diccionari català no la trobaràs perquè no existeix. En català, per expressar que estàs d'acord amb l'opinió d'algú és tan senzill com dir això: d'acord. Aquesta paraula que costa tant que surti per la boca dels catalanoparlants té més sentit que el vale (no en té, directament). Com s'ha dit anteriorment, vale no vol dir res. En canvi, l'expressió d'acord! expressa conformitat, consentiment. A més, prové del mateix verb estar d'acord. També tenim altres expressions, com ara entesos. Aquesta expressió indica que t'has entès amb alguna persona. Tampoc feu traduccions literals (no feu el mateix error que vaig fer jo). Val en català no expressa un acord, sinó que és un paper que ens permet cobrar una quantitat de diners o rebre algun objecte.

El català té un vocabulari ric i extens que li permet descriure l'entorn que l'envolta: emocions, sentiments, estats, accions, etc. La majoria de catalanoparlants desconeix la varietat del lèxic català perquè es limita a utilitzar les paraules comodí (per això hi ha una mancança de sinònims) i a introduir paraules estrangeres (barbarismes), la majoria provinents del castellà: bueno, pues, desde luego, vale, deport, tubería, mantequilla, basura, tenir que, etc. Per què hem d'agafar paraules d'una altra llengua si el català ja les té? Per què no estalviem a les orelles el dolor de sentir aquestes barbaritats? A qui no li faci mal és que és sord. I quin mal hi ha si un/-a vol fer servir les paraules o expressions de la seva llengua, en aquest cas el català?

Cada mot té el seu origen, la seva etimologia. Un mot no sorgeix així com així. Les persones necessitem comunicar-nos les unes amb les altres, expressar el que sentim. Per això utilitzem les paraules, les eines que ens ajuden a etiquetar el món en què vivim. D'aquesta manera la resta de la gent entèn el que volem dir o el que sentim perquè darrere de cada paraula s'amaga una imatge o un concepte. Si la llengua catalana ha etiquetat d'una manera un concepte, no podem enganxar-li una etiqueta castellana perquè les cultures catalana i castellana són diferents. Cada cultura ens ensenya a veure el món d'una manera diferent perquè cada poble té la seva forma de vida i les seves tradicions. Si el català ha etiquetat la màquina que renta la roba amb el nom de "rentadora", no podem posar-li l'etiqueta castellana "lavadora" perquè als territoris de parla catalana no "lavamos" la roba, sinó que la "rentem". De la mateixa manera que mai diríem me'n vaig a "lavar" la roba, tampoc hauríem de dir lavadora perquè no té sentit. Cada llengua té els seus substrat i superstrat. A més a més, el castellà té molta influència de l'àrab mentre que el català en té més del llatí. Negar l'obvietat de l'etimologia és buscar tres potes al gat.

Desconec el mal que pot provocar l'ús del lèxic català, però sí que conec la conseqüència que pot comportar fer-lo servir: que la gent- que és molt "culta"- es rigui de tu. Des que era petita que m'han ensenyat que les coses s'han de fer bé per obtenir resultats positius. Doncs ara resulta que el fet de parlar correctament és motiu de mofa. Si dius llumí, doncs, xicot, canonada, bossa, embragatge, escombraries, etc., esdevens un/-a Pompeu Fabra. Seria tot un honor ser com aquest bon home, però sembla ser que per aquesta gent no és cap elogi. Tot al contrari, és una burla per anomenar-te indirectament perfeccionista i torracollons. La gent s'emprenya si la corregeixes quan s'equivoca. No pot suportar que algú que no és professor/-a li digui que s'ha equivocat. És una llàstima que pensi això quan l'únic que vols és ajudar-la. També s'ha de dir que hi ha correctors/-es pedants, però no tothom és així, gràcies a Déu.
En resum, si parles "bé" ets l'estrany o l'estranya perquè els altres - la majoria- parlen "malament". Curiós, però és el pes que té la massa. Per molt correcte que siguis, tu marques la diferència. Tanmateix, no vol dir que hagis de renunciar al lèxic català.

Per acabar, voldria explicar el que em va dir una persona fa mesos. Ho explicaré en present perquè no crec que hagi canviat de pensament. Aquesta persona es queixa de les persones que intentem parlar un català correcte. No li agrada que es corregeixi "bolso" per bossa, ni "traje" per vestit. Defensa l'ús dels barbarismes perquè d'aquesta manera la gent t'entén més que no pas si utitlitzes "floritures". I es queixa que TV3 vol ser tan correcta que arribarà un moment que ni ens entendrem a l'hora de parlar. Finalment, va venir la gran conclusió: "Al cap i a la fi el català és una traducció del castellà. Quan parlem el que fem és traduir, res més. Botiga és una traducció de tienda". L'home es va quedar ben descansat quan em va dir això. "Botiga" no és una traducció de "tienda". L'etimologia enderroca el seu "argument"(si se'l pot anomenar així). Per una banda, teniu l'etimologia de "botiga": 1203; del gr. bizantí apothḗkē 'dipòsit, magatzem', llatinitzat en apotica a causa de la pronúncia grega itacista apothíki. Per una altra banda, la de "tienda": del latín *tenda, de tendĕre, tender. El mot castellà "tienda" comparteix etimologia amb la paraula catalana "tenda": s. XIV; del llatí vulgar *tĕndĭta, forma substantivada d'un participi vg. tĕndĭtus, -a, -um de tendĕre 'estendre'. Això és degut al fet que el català i el castellà són llengües romàniques, és a dir, que tant la primera com la segona provenen del llatí, igual que el francès, l'italià, el portuguès, l'occità, el romanès, etc. El català no és cap traducció del castellà, ni el castellà del català.

De la mateixa manera que les matemàtiques han de ser exactes perquè les operacions surtin bé, la llengua també ha de tenir una estructura marcada. Tots els elements oracionals han d'estar ben cohesionats per obtenir un missatge coherent. D'aquesta manera, la gent s'entendrà. No és el mateix dir "perdó, impossible execució" que "perdó impossible, execució". En el primer cas, la persona se salva. En el segon, la persona és executada. Heus ací la importància que té un simple signe de puntuació, en aquest cas la coma.

Els qui es compliquen la vida són els ignorants. Amb tant desconeixement i amb tanta falta d'interès, al final seran ells els qui no sabran quin és el seu paper en aquest món. En canvi, les paraules sí saben el seu paper: descriure les nostres experiències personals per poder-les intercanviar amb la resta de la gent i, així, crear una experiència col·lectiva. En definitiva, són els pilars de la nostra comunicació.

Bon Nadal a tothom i que visqui el tió!!!

Aquest és el primer Nadal del blog, per això he de publicar algun missatge que ho reflecteixi. Estaria bé guarnir el blog amb un tió! Sí, un tió, res d'homes barbuts i rabassuts (pare Nadal)!!! Ja en tenim prou amb el Halloween (rebutjar les castanyes delicioses per quatre ratpenats, ja els hi val!) perquè ara ens vinguin amb la paranoia d'un iaio que baixa per la xemeneia hahahahahaha NO més americanades, si us plau. Jo visc a Catalunya i sempre em mantindré fidel a les nostres tradicions, en aquest cas la del tió! :D

Des que era petita he viscut amb la tradició del tió. Aquell tronc que dormia sota l'arbre de Nadal i s'alimentava d'arròs per agafar forces i portar-me els regals que li havia demanat. Aquell tronc que era colpejat per un pal mentre li cantàvem una cançó tradicional (cada família amb la seva versió, això sí). D'aquesta manera l'ajudàvem a cagar els regals.

Catalunya ja té un ésser màgic i nadalenc que li porta regals. Per què en necessita més, d'éssers màgics? El tió és fantàstic. És un tronc que aporta a la llar el caliu nadalenc. Sí, aquell caliu que necessiten les famílies perquè sembla ser que s'ha apagat a causa del consumisme. Més regals, més felicitat? Pobres infeliços. Al llarg del temps els objectes perden valor, sobretot aquells que en el seu dia et feien pagar un munt de diners per comprar-los. Per què? Perquè el valor (els diners) que pagaves o pagues per aquests regals és la novetat (joguines noves, per exemple), no l'encant que puguin tenir; dit en altres paraules, no tenen res que els faci especials, són objectes buits. Per exemplicar un objecte especial, us faré aquesta pregunta: heu tingut mai o teniu algun objecte especial pel sol fet que us l'hagi regalat una persona que estimeu? I segurament que aquest objecte és petit, però d'un gran valor perquè manté un lligam estret amb algun record inoblidable. El tió també és especial, només cal que llegiu la llegenda/història perquè ho comproveu. Aquí us la deixo. Gaudiu-la.

"El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, en cremar, donava béns tan preciosos com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons, etc.

Encara podem trobar, als pobles, cases en les quals el tió és un tronc gran que es posa a cremar al foc a terra, uns dies abans de Nadal. A partir d'aquesta forma més primitiva el tió evoluciona: el tió és un tronc, triat pels nens, que esdevé màgicament un ésser que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina de la casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Ben aviat, aquesta característica d'animal fantàstic es reforça a partir d'afegir al tronc unes potes, aprofitar la forma de la fusta per figurar la cara, posar-hi una llengua. Així trobem el tió tal com el coneixem ara a ciutat: un personatge que sembla una bèstia, que cada any arriba uns dies abans de Nadal, que resideix a la cuina o, sobretot, al menjador i al qual cal donar aliments - els tradicionals eren garrofes i pa sec (ara li posen més coses) - i aigua, per tal de rebre els seus obsequis. A ciutat ens trobem amb tradicions familiars, en les quals el mateix tió ha servit per tots els fills d'una casa, i encara ha passat d'una generació a l'altra.

D'una forma o altra el tió té un mateix objectiu: oferir regals als de la casa. Regals que han variat amb el temps: primer eren bàsicament dolços, neules, torrons,etc., allò que es necessitava per a celebrar la festa. Avui hi ha una tendència a fer servir el tió per fer presents de més envergadura. Amb tot, cal diferenciar la tradició del tió d'altres costums i personatges nadalencs. El tió no ha estat mai una màquina de portar regals. El tió és fa cagar, segons el costum de cada casa, la Nit de Nadal - tradicionalment, després de la Missa del Gall - o el mateix dia de Nadal. Fins i tot, n'hi ha que continuen treballant el dia de Sant Esteve perquè els més petits visiten les altres cases de la família (els avis, els tiets, etc.).

A diferència d'altres costums i personatges, procedents de cultures d'altres països, dels quals només en coneixem la forma més superficial (arbre de Nadal, Pare Noël, etc), el tió ha conservat tot un ritual tradicional. Fer cagar el tió és una cerimònia domèstica o de petita comunitat (escola, colla d'amics), que consisteix en el cant d’una o més cançons característiques per acabar finalment colpejant el tronc amb força".

Béns tan preciosos com l'escalfor i la llum...Com que ara la gent ja en disposa, d'escalfor i llum, s'obliden del valor d'aquest béns tan bàsics i necessaris. Tindran escalfor física (mantes, calefacció, llar de foc, etc.), però tindran l'escalfor d'una família? Tindran llum física (si tenen electricitat no viuran pas a les fosques), però tindran la llum que els guiarà pel bon camí? Em podran dir hippie, però qui m'ho digui que miri el seu voltant i que es pregunti si és feliç. Un cop feta la pregunta, deixarà de ser-ho.

El Nadal no és cap merda ni cap avorriment. En tot cas, nosaltres haurem fet quelcom malament perquè sigui així. No ens deixem influir tant pels Senyors del dòlar, que ja en tenim prou amb la Coca-cola i l'anglès. No som radicals, simplement volem conservar la nostra identitat. Massa amables seríem si acceptéssim elements estrangers a casa nostra en detriment de la cultura autòctona, la nostra. Els podem deixar passar, però després cadascú a casa seva. Si una cultura es menja una altra, al final ja no viurem en un món plural, oi? Ja no hi haurà tanta riquesa cultural, oi? Doncs coi, en comptes de fer tant de profetes i lamentar-nos, actuem.

En conclusió, el Tió no serà mai el germà del Pare Nadal. Si el volem conservar, el tió, només depèn de nosaltres. També aprofito per defensar i reivindicar la Castanyada. No hi ha res com unes bones castanyes! Ni ratpenats, ni carbasses ni bruixes.

BON NADAL A TOTHOM!!!

Un tresor d'ultramar

Navegant per internet he trobat uns versos preciosos escrits per un poeta anomenat Pere Capellà. Com que no sabia qui era, he decidit buscar informació sobre ell al web d'escriptors:

"Pere Capellà (Algaida, Mallorca, 1907 - Palma, 1954) glossador i poeta, és especialment conegut com a dramaturg i mestre.

Desenvolupa la seva producció teatral als anys quaranta i cinquanta en què, tot i la difícil situació política, aconsegueix presentar dalt de l'escena els seus ideals ètics i polítics en una llengua col·loquial, però moderna que esdevé punt de partida per a un un nou concepte de teatre a Mallorca. Algunes de les seves obres més conegudes són L'Amo de son Magraner (1949), Sa Madona du es maneig (1950), El carrer de les tres roses (1952) o El rei Pepet (1954) que li valgueren un ampli reconeixement popular.

Primerament, però, Pere Capellà havia canalitzat la seva vocació i les seves inquietuds literàries a través de la poesia, com ho demostren les Cançons republicanes (1931), i els articles periodístics, publicats en diaris i revistes com Baleares o La voz de Porreras, entre d'altres, que reflecteixen les seves idees polítiques tot i l'entorn advers. I és que Pere Capellà ha passat a la història com a republicà convençut i compromès amb la seva època, la llengua i el poble."

Ara que ja sabem més o menys qui va ser, us escric un dels seus poemes - inacabat-, Jo sóc català, la lectura del qual em delecta. Espero que us agradi i que sàpigueu trobar en cada mot el sentiment que manté viva la flama entre el Principat i les illes, i la germanor que ens uneix (a catalans i balears).

Jo sóc català

Enmig de la mar

s'aixeca ma terra
fins tocar el cel,
que es deixa en la Serra,
banderes de blau.
Jo sóc balear,
jo sóc de Mallorca,
català insular.
Tot el meu passat
que la història allunya,
el tenyeix de glòria
la Gran Catalunya.
En les rels profundes
de la meva gent,
un conqueridor
portà, proa al vent,
la nau que a Salou
deixà ses amarres,
seguint la bandera
de les quatre barres.
Jo sóc de la raça,
vella i gegantina,
que espantà dels mars
la gent sarraïna.
Jo sóc de la Pàtria
dels agermanats,
Joanot Colom,
vells antepassats,
defensors heroics
de tradicions,
que en sang ofegaren
Àustries i Borbons.

Herois de Mallorca,
herois catalans,
que en les hores greus
us dàreu les mans,
fent del nostre exemple
un sagrat costum,
jo us tinc en ma vida
de guia i de llum.
Jo sóc mallorquí,
i és la meva glòria
esser català
per la meva història.

Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat;
perquè dins un regne
d'oprobi i de sang,
teixí la grandesa
del Corpus de Sang;
perquè en tots els segles
contra l'esclavatge
...

La llengua diu molt de nosaltres

Aquest correu serveix per recolzar les persones que ja tenien clar que el català és una llengua, diferent de les altres llengües del món, però amb els mateixos drets que les altres. També serveix per ensorrar els arguments absurds i dèbils de les persones que creien o creuen que el català és un dilalecte del castellà.

Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta'. En canvi, nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'.

La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà; i un femení, 'la grossa', aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare de Déu'.

Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns 'sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans només són uns poca-vergonyes'.

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.

Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.

A Espanya es veu que ho donen tot: dar besos, abrazos, pena, paseos , etc. Mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets: fer petons, abraçades, pena, un tomb...

Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem més prim amb un 'escolti!'

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas; i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells 'hablan', aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà, per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Anem cap al nord: esborrem el Tractat dels Pirineus!

Avui, dissabte 7 de novembre, es commemoren els 350 anys de resistència a Perpinyà. 350 anys de tristesa, dolor, enyorança, impotència, lluita, reivindicacions, esperança...Sí, d'esperança, perquè sense aquest anhel d'atènyer algun dia el nostre desig - tornar a ser un poble lliure- la resistència no tindria sentit. Resistim perquè som conscients de "qui som" i de "qui no som". Volen destruir la nostra identitat per imposar la seva, però nosaltres ens oposem a fer-ho perquè no volem deixar de ser nosaltres mateixos/-es. Ja ho va dir una vegada Miguel de Unamuno: "Vencereu perquè teniu força bruta de sobres, però no convencereu. Per convèncer cal persuadir i per persuadir necessiteu el que no teniu: la raó i el dret en la lluita."

Catalunya escapçada

Corpus de sang, d'Antoni Estruch (1907)

No em deixa publicar el documental, per tant, us deixo l'enllaç:

http://vimeo.com/6666784

A Perpinyà es preveu que milers de catalans, del nord i del sud, es manifestaran per denunciar el Tractat dels Pirineus

El Principat de Catalunya sempre ha començat a les Corberes. La Guerra dels Trenta Anys entre les corones castellano-aragonesa i francesa van acabar el 7 de novembre de 1659 mitjançant la signatura del Tractat dels Pirineus, que escapçava les comarques septentrionals del Principat i les cedia a la corona francesa de Lluís XIV. Avui, just 350 anys després, milers de catalans nacionalment conscients es manifestaran a Perpinyà sota el lema 350 anys de resistència. ERC hi celebrarà el seu consell nacional, la JNC hi presentarà el seu nou nucli nord-català i divendres de la setmana vinent, el Barça de Joan Laporta reunirà a Perpinyà la seva junta directiva.

El manifest de la jornada ressalta que la resistència popular a l'afrancesament del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el nord de la Cerdanya i el Capcir és el que ha motivat que l'estat francès miri de 'convertir Catalunya Nord en el sud pobre de l'hexàgon. Buidant de teixit productiu el territori, mantenint un atur crònic que afecta al voltant d'un vint per cent de la població, i empobrint i menystenint la producció agrària de la nostra terra, obligant a milers de nord catalans a marxar de casa seva en la cerca d'un futur millor.'

Alhora, també raona: 'Ara més que mai cal intensificar els vincles i les xarxes a banda i banda per tal de construir junts un futur en llibertat en un sol País! Esborrem el Tractat dels Pirineus!'.

Manifest dels 350 anys de resistència

Avui, dissabte 7 de novembre, quan a Arenys de Munt s'ha fet un referèndum sobre la independència de Catalunya, i que se’n està fent més de cent arreu dels Països Catalans, a Perpinyà com a tota la Catalunya Nord se commemoren els 350 anys d'ocupació francesa, així com els 350 anys de resistència.

El 7 de novembre del 1659, sense que hi hagués cap consulta a les Institucions catalanes, el Reialme de França i la Monarquia Espanyola ens van fer servir als catalans del nord com a moneda de canvi, amb la signatura del Tractat dels Pirineus. El Reialme d'Espanya va donar la que actualment coneixem com a Catalunya Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya) a Lluís XIV a canvi de la pau. La seva pau. La seva pau i el començament de la nostra lluita. Durant els quaranta anys següents, milers de catalans i catalanes, decidiren resistir a l’ocupant francès. El Tractat va topar, durant els primers anys de la seva implantació, amb una resistència armada de caràcter popular, el que es va conèixer com la Revolta dels Angelets de la Terra amb al seu cap en Josep de Trinxeria.

Cal no oblidar aquesta resistència popular, motiu pel qual França s'ha dedicat durant 350 anys a convertir Catalunya Nord en el sud pobre de l'hexàgon. Buidant de teixit productiu el territori, mantenint un atur crònic que afecta al voltant d'un vint per cent de la població, i empobrint i menystenint la producció agrària de la nostra terra, obligant a milers de nord catalans a marxar de casa seva en la cerca d'un futur millor.

Cada cop més ens parlen de la nova Europa, d'una Unió Europea que diuen que preconitza l'obertura de les fronteres, i permet que només en quedi una més tancada que mai, entre l'Estat francès i l'Estat espanyol, responsables tant l'un com l'altre de la nostra situació de divisió nacional.

Divisió que els Estats controlen com els hi convé :

- Amb el tancament de les fronteres audiovisuals que ens impedeixen, tant al nord com al sud del la nació, rebre cadenes de televisió catalana en tota llibertat.

- Amb el tractament discriminatori de la cultura popular que pot acabar a casa nostra, a cop de directiva europea, amb les tradicions lligades al món del foc.

- Amb l’obertura dels espais per a projectes de profit per a uns pocs, com les línies de molta alta tensió

- Amb un intent sistemàtic des de París d’esborrar-nos com a catalans : han volgut esborrar la nostra història, prohibir-nos de parlar la nostra llengua i han intentat matar la nostra cultura.

Ara més que mai hem de lluitar contra totes aquestes opressions d'un Estat jacobí, que sempre ens ha girat l'esquena. I això només ho podem fer junts.

Només treballant en un projecte comú aconseguirem fer del poble català un poble lliure i independent i just.

Perquè no només l’estat francès oprimeix Catalunya Nord, simplement perquè no només l’estat francès ocupa els Països Catalans.

També l’estat espanyol, és directament responsable de l’actual situació de Catalunya Nord, participant en el manteniment d’una frontera imposada i col·laborant amb l’estat francès per esborrar del mapa dels pobles lliures qualsevol indici de Catalunya Nord, dels Països Catalans.

Ara més que mai cal intensificar els vincles i les xarxes a banda i banda per tal de construir junts un futur en llibertat en un sol País!

Esborrem el Tractat dels Pirineus!

350 anys d'ocupació, 350 anys de resistència!
Visca la Catalunya Nord, visca els Països Catalans!

NI FRANÇA NI ESPANYA, PAÏSOS CATALANS !!!

Per més informació:

www.350anys.cat

www.directe.cat

Un senador del PSOE compara les "corrides de toros" amb els castellers

El títol d'aquest missatge és el mateix que el de l'article del diari Avui que fa poc acabo de llegir. Ha sigut la primera notícia que he llegit. No m'estranya! En llegir el títol i deprés analitzar paraula per paraula, ha començat a sortir fum del meu cap. No he pogut entendre - i encara no entenc- com han pogut fer semblant comparació. A continuació exposaré la defensa d'aquest senador socialista, en Francisco Javier Sanz, una defensa ofensiva.

L'anxaneta

Primer de tot, ha basat la seva defensa en la crítica d'altres activitats culturals no espanyoles, evidentment. Ha plantejat si el pes que aguanten els castellers i el fet que els nens o les nenes hagin de pujar a dalt de tot del castell per fer d'anxanetes no es pot considerar també un maltractament. Si seguim el seu criteri, també deu ser un maltractament fer una mudança, ja que hem de carregar sobre les nostres espatlles el pes dels mobles, de les caixes plenes d'objectes, llibres, etc. Un altre exemple de maltractament - sempre seguint el criteri d'aquest socialista- serien les acrobàcies. Els portadors han de suportar el pes de l'àgil. Igual que en el món casteller, les persones més fortes es col·loquen a la base i les més àgils pugen a sobre d'aquesta base. I tenint en compte que els preocupa molt el fet que unes criatures pugin a dalt d'un castell, posarem un altre exemple de maltractament: el pes que han de carregar damunt les espatlles de dilluns a divendres. Suposo que ja deuen saber que el pes que porten a les motxilles pot perjudicar l'esquena: dolors, desviament de la columna vertebral, etc. Però d'això no en parlen. Clar, perquè els nens espanyols i les nenes espanyoles també van a l'escola com els catalans i les catalanes. Una activitat en comú no poden criticar-la pel que sembla. Tampoc parlen del maltractament escolar: els invents que fan dintre de l'eduació, els canvis de plans i totes aquestes històries. No s'adonen que enfonsen l'eduació. Després la culpa la té el professorat. Que fàcil es carregar la responsabilitat al del costat!
Tornant al tema dels castellers, una colla castellera es crea perquè hi ha un interès compartit per un col·lectiu de persones: continuar mantenint viva la tradició castellera, és a dir, la mantenen perquè els agrada. Ho fan perquè volen, ningú els obliga a fer-ho. Assumeixen el risc que pot comportar enfilar-se a dalt d'un castell humà. El risc també és assumit pels ciclistes que entrenen a la carretera, pels escaladors, pels submarinistes, etc. Si comencéssim a destriar totes les activitats perilloses o aquelles que tenen un cert grau de risc, acabaríem tancats i tancades a casa. On hi ha l'ésser humà, hi ha el perill. En canvi, ningú demana als toros si volen ser torturats. Més encara, els castellers són una activitat cultural, per passar una bona estona, per esbargir-se de la rutina i gaudir d'una bona estona. Aquest cas no és mateix que el dels toros. D' aquesta activitat, que ells anomenen cultural, se'n desprèn una professió: els toreros. La seva feina consisteix en torturar i matar animals, concretament toros (braus). Es guanyen un sou fent passar una mala estona a uns pobres animals mentre una colla de salvatges ho contemplen expectants des dels seus seients de la plaça. Contemplen com un torero es dedica a marejar un animal fent-lo passar per sota de la seva capa mentre el públic crida: olé,olé,olé. Que divertit! Després la gent s'enfada quan algú li busca les pessigolles o té un corcó al seu costat que no el deixa tanquil ni cinc minuts. Però això no és tot. El més expectant per aquesta gent és quan entrenen en escena les banderilles, bastons decorats amb banderetes, amb una llengüeta de ferro en un cap, que els toreros claven al bescoll dels toros. Els agrada veure com claven aquesta banderilla, com perforen la pell de l'animal, com raja la sang d'aquesta ferida que el torero acaba de fer molt bravament, perquè clar, enfrontar-se a un toro té la seva dificultat i el seu perill també; per tant, els qui ho fan són molt valents. Que fàcil és enfrontar-se a algú o algun animal quan està ferit. L'espectacle continua: després d'una banderilla en ve una altra, i una altra i així van fent, fins que el pobre animal, malferit i abatut, no pot aguantar més aquesta tortura, aquesta carnisseria i cau derrotat enmig de la plaça. Però això no és tot. El torero no en té prou amb malferir-lo amb banderilles que necessitja l'ajuda d'una altra persona, muntada a cavall (pobre cavall, tot s'ha de dir), que duu a la mà una llança. És que les banderilles només tenen set o vuit decímetres de llarg, poca cosa per un animal tan robust com aquest. Necessiten un pal molt més llarg, de ferro si pot ser i punxegut i tallant. En aquells moments té lloc a la plaça un enfrontament desigual: dos contra un. Bé, en realitat l'enfrontament desigual és des del principi: l'animal només té el seu cos (banyes) i la seva força per defensar-se; el torero té la seva arma, les banderilles. Tanmateix, hi ha toros que no es deixen prendre el pèl per un xixarelo que es defensa amb unes banderilles de pinxo moruno. Els envesteixen i els claven una bona cornada als testicles. Llavors sí que es pot dir que els tenen ben agafats pels collons/ous. Però no tots els toros tenen la mateixa sort que aquests valents (i vés a saber que els deu passar a aquests valents).
Tornant al tema de la justificació de les "corridas de toros", molta gent les defensa dient que mengem animals (pollastre, porc, conill, gall d'indi, peix, vedella, etc.) i ningú es queixa. Senyors i senyores, els animals també es mengen els uns als altres per sobreviure. Si anéssim a la selva i ens trobéssim un lleó, el rei de la selva li importaria un rave que nosaltres fossim "humans", ell el que voldria es satisfer la seva necessitat bàsica, que és menjar. No és el mateix matar un toro perquè vols alimentar-te, que tenir-lo allà al mig d'una plaça torturant-lo perquè t'ho passes bé i d'una manera o una altra necessites treure el teu orgull i mostrar a la gent la teva bravesa: oooh! Que valent que sóc!


En segon lloc, el PSOE i el PP s'han unit per defensar la mateixa causa. Encara resultarà que no són tan diferents, almenys en temes com aquests. Doncs bé, el seu argument ha sigut que totes les festes populars que se celebren a l'Estat espanyol tenen empara legal i és difícil distingir, segons els senadors Francisco Javier Sanz (PSOE) i Javier Marqués (PP), què és maltractament i què no ho és. També han recordat la participació massiva que aquestes festes tenen, la seva capacitat d'atracció turística i la repercussió turística que tenen allà on se celebren. Vaja, tot un producte per superar la crisi. Potser aquesta atracció turística és més negativa que positiva. O potser no, potser atrauen salvatges d'arreu del món perquè n' hi ha uns quants i unes quantes.
Pel que fa al maltractament, el diccionari de l'Encilopèdia diu que maltractar és tractar malament. Si aquestes persones que tenen un càrrec com és el de senador i no saben distingir què és un maltractament i que no ho és, ja podem plegar. Jo no sé si són conscients del seu paper en la societat, si s'adonen de les paraules que surten per la seva boca. Deixant de banda un moment el món taurí, quina mena de confiança inspiren aquests senyors a les persones maltractades ja sigui per violència de gènere, familiar, escolar, etc. ? Potser aquest tipus de maltractament sí que el veuen clar o potser no. La gent acostuma a alarmar-se quan veu sang. Si no hi ha sang no hi ha perill o almenys no tant. Però sembla ser - tornant un altre cop al món taurí- que la sang d'un animal no té la mateixa importància que la d'un ésser humà. Si es fessin "corridas de persones" la gent s'esveraria i ho prohibirien. Seria inhumà, cruel, no seria ètic, etc. En canvi, fer-ho amb animals desperta passions. Sí, és cert, desperta passions, passions salvatges. Les persones tenim drets, els drets humans, i els animals no en tenen. Típic argument d'un salvatge aficionat als toros. Que jo sàpiga, tant els humans com els animals són éssers vius que habiten en un planeta anomenat Terra. El tret que els fa diferents és que l'ésser humà és un animal racional. En poder utilitzar la raó, és quan comença a etiquetar el seu entorn. Que l'etiqueti no vol dir que conegui allò que s'amaga darrere d'aquest, sinó que ho fa per organitzar tots els elements del seu voltant a la seva manera. Per tenir-ho tot sota el seu control. Però el privilegi de poder gaudir de la raó no el converteix en l'amo del planeta encara que s'ho cregui. Simplement és un animal més en aquest sistema que sort té de la raó per desenvolupar-se. Per això, no té cap dret en tortuar els animals. No pot utilitzar les seves lleis contra una altra espècie perquè li serien favorables. Clar, tot giraria entorn de l'ésser humà.

Per acabar, voldria tornar al començament del text, on he titllat la defensa d'aquest senador com a ofensiva. Per què és ofensiva? Perquè intenten defensar o justificar les corridas de toros comparant-les amb els castellers, tota una activitat tradicional i cultural catalana. No saben defensar-les per elles mateixes. Necessiten buscar una víctima, en aquest cas una activitat cultural catalana. No saben reafirmar la seva identitat sense haver d'ofegar la nostra. Tenen una unitat patriòtica tan fràgil que necessiten controlar totes les seves parts (les nacions que formen aquest Estat). Anul·len qualsevol manifestació cultural d'una nació perquè no es vegi la diferència que hi ha entre el centre i la perifèria, en aquest cas, entre Espanya i Catalunya. No saben com fer-s'ho perquè no es noti que Catalunya és una nació. És l'única manera que tenen de mantenir aquesta unitat aritificial.

Els Tirallongues de Manresa

Visca els castellers!!! Els Castells, patrimoni cultural i immaterial de la humanitat el setembre del 2010!!!

Ni art, ni cultura: tortura! Antitaurins/-es 100% !!!

Unió per aquestes dues causes!!!

La flama d'un sentiment: Primera Marxa de torxes a Manresa

El 10 de setembre, la nit abans de la Diada Nacional de Catalunya (11 de setembre), va tenir lloc a Manresa la primera Marxa de torxes per la independència. Felicito els organitzadors de la marxa perquè va estar molt ben organitzada, no va haver-hi cap incident (almenys que jo recordi) i tothom va a sortir a passar-s'ho bé i a encendre la flama d'un sentiment que mantenia- i encara manté- tota aquella gentada unida: la llibertat de la nostra terra! El camí cap a la independència dels Països Catalans.

El recorregut de la marxa va ser el següent: el punt de partida fou la Plaça Crist Rei on es podien comprar les torxes. Segons informen els diaris, les torxes, que n'hi havia unes 700, es van esgotar i molta gent va haver de fer el recorregut sense torxa. Parlant clar i català, la marxa va ser un èxit. Després vam recórrer l'últim tram del Passeig fins arribar a la Plaça Sant Domènec. Un cop a St.Domènec, vam continuar pel carrer del Born i, en arribar a la Plana de l'Om, vam enfilar el carrer Sant Miquel fins arribar al punt final, la Plaça Major on hi ha l'ajuntament. L'arribada va ser emocionant, almenys per a mi, ja que la gent estava cantant Els Segadors, el meu únic himne patriòtic. I en temps d'opressió, el meu cant de llibertat. A més a més, abans de començar els actes van sorgir del silenci els crits que clamen la llibertat. Un d'ells era el típic crit de: Independència! (I-Inde-In-de-pen-den-ci-à).

A la Plaça Major hi havia un escenari al fons del qual hi havia penjada una estelada gegant. Des de l'escenari van tenir lloc la lectura del manifest de la Festa per la Llibertat 2009: Som una nació. Nosaltres decidim, el parlament de Marcel Mateu, el cant dels Segadors i un concert.

La colla castellera Tirallongues també va participar a la Marxa de Torxes. Les seves actuacions van tenir lloc a l'inici i al final de la marxa. Quin goig escoltar el so de la gralla!!! M'encanta aquest instrument. Té un so molt agut, però per mi és un so dolç, carregat de sentiment, de tradició.

Per iniciar la marxa, els Tirallongues van aixecar un

pilar enmig de Crist Rei.

Els Tirallongues van alçar un altre pilar

en arribar a la Plaça de l'Ajuntament

Mentre la gent cantava l'himne nacional de Catalunya, Els Segadors, els Tirallongues van aixecar un pilar amb l'estelada.

A la plaça de l'ajuntament també es van ballar sardanes. El ball el van portar a terme el grup Manresa Dansa i el públic. Jo de petita havia ballat sardanes, però el pas que precisament van ballar a la plaça és el que no recordo...Sense comentaris.

Després d'una breu descripció de la Marxa, explicaré l'experiència des del meu punt de vista. Més que la meva experiència, explicaré les emocions que van sorgir de dins meu, ja que sense emocions ni sentiments, no hi ha 11 de setembre, almenys per a mi.
Mai he viscut una Diada tan maca com la d'ahir. Jo sóc molt poruga i el por em fa por, però per una vegada a la vida no li he tingut por o com a mínim la por es va reduir. Vaig decidir portar una torxa i que la meva flama formés part d'aquella estora de foc. Quanta bellesa! Era preciós veure els carrers plens de flames que caminaven pel mateix camí: el camí cap a la llibertat. El caliu està associat amb el foc, però aquell dia no només era el caliu del foc el protagonista, sinó el caliu de tota la gent que va participar en aquest acte simbòlic. El caliu d'un poble, d'una llengua, d'una tradició i d'una terra. Hi ha gent que creu que els actes simbòlics no tenen importància. Sabent com som els éssers humans, el simbolisme no forma part de les nostres vides, almenys una part petita? D'entrada, a la Marxa de torxes ja teníem el simbolisme del foc, molt lligat a la cultura catalana. Hem sigut i som un poble maltractat. En el passat, ens van voler enfonsar, fer desaparèixer. Però vam renèixer de les cendres, com el fènix. I ara, també ens volen enfonsar, ens venen la seva demagògia per fer-nos callar i mantenir-nos contents d'una manera artificial i enganyosa, però no ens llevaran la nostra única arma: la paraula. No oblidem qui som: el poble del seny i de la rauxa. No callarem! Hi ha qui diu que fracassarem si fem un referèndum, que el NO ens ridiculitzarà. Fracassar no és vergonyós, allò que és vergonyós és no intentar-ho. Podrem fracassar, però el poble ja haurà expressat la seva opinió, ja haurà exercit un dret que la democràcia d'aquest Estat no li deixa exercir: que és la llibertat d'expressió. Més vergonyós és no deixar parlar un poble que viu sotmès sota un Estat "democràtic", que segons la democràcia el "poder" o part d'aquest recau sobre el poble. Sí, recau sobre el poble a l'hora de pagar impostos. Hi ha qui diu que no té valor el resultat d'una consulta feta en un poble independentista, Arenys de Munt. Què passa? Tindria més valor si el resultat hagués sigut un NO? Tindria més valor fer-la a l'Hospitalet o a Cornellà? Que jo sàpiga, la veu del poble d'Arenys de Munt té el mateix dret que qualsevol altre poble o ciutat, ja que no deixen de ser persones lliures amb dret de d'un país oprimit amb dret de decidir el que volen. Per tant, com a tals, poden demanar la llibertat de la seva terra per viure plenament en llibertat perquè com va dir Almirall: Ningú es pot sentir lliure si el seu poble no és lliure.





Tornant a la Marxa de torxes, a part de l'emoció que em va provocar veure la bellesa d'aquella estora de foc, també em vaig emocionar en sentir les paraules d'en Marcel Mateu. Sí senyor, tot un discurs ple d'arguments a favor de la independència. Arguments sòlids i amb sentit. No plens de mentides ni decorats amb la demagògia dels partits polítics com ara el PP, Ciudadanos, PSOE, etc.

Marcel Mateu

Per acabar, la llàgrima havia de caure i va passar cantant Els Segadors. Ja no va ser una emoció a nivell individual, sinó a nivell col·lectiu: veure tanta gent amb el puny esquerre alçat i cantant Els Segadors. No és un himne agressiu ni simpatitzant de l'odi. És un himne de defensa perquè en el moment que es va fer el poble havia de defensar-se. Com he dit abans, hem sigut un poble maltractat, especialment per la Corona de Castella (Espanya) i per França.
Bon cop de falç defensors de la terra!

Espero i desitjo que l'any que ve es torni a fer una Marxa de torxes. I si es fa, que sigui igual o millor que aquesta! Ah! I també desitjo poder participar-hi com a grallera dels Tirallongues ^^


Aquí us deixo el manifest.

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM

Amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, ens tornem a reunir en aquesta Festa per la Llibertat. I avui som aquí per tres bones raons: per memòria, per tenacitat i per dignitat. Ens trobem en uns anys decisius per al futur nacional de Catalunya, uns anys en què és especialment important que la nostra societat i els seus representants polítics sapiguem mantenir junts i amb fermesa la memòria dels objectius i els compromisos assumits, la tenacitat en l’exigència de respecte democràtic i la dignitat en l’afirmació dels nostres drets nacionals.

Mantenim la memòria dels objectius i compromisos, malgrat la infinitat de promeses incomplertes, malgrat l’allargassament indigne de les negociacions del nou finançament, que han volgut portar a límits insostenibles el dèficit de la Generalitat, i malgrat les dilacions injustificables de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Res d’això pot diluir la capacitat de resposta de la societat catalana i els seus representants.
Catalunya, com tota nació, té el dret –inalienable per cap constitució— de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania. Amb més motiu, per simple dignitat democràtica, no podem acceptar de cap manera que hi hagi noves retallades a l’Estatut. L’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya ja va ser negociat per les forces polítiques i retallat per les Corts espanyoles. No és democràticament legítim que el pacte polític dels poders legislatius català i espanyol sigui ara desvirtuat amb noves retallades o reinterpretacions a la baixa per un tribunal que ha mostrat reiteradament la seva escassa independència i la seva manca d’imparcialitat.

Mantenim doncs ben viva la memòria d’aquells compromisos democràtics, i reclamarem amb tenacitat que es compleixin, vetllant per comprovar en el futur immediat quins són els resultats finals del finançament i l’Estatut, com a pedres de toc de la credibilitat democràtica del sistema polític espanyol.

Un sistema de finançament que acabi mantenint amb nous subterfugis l’espoli fiscal de Catalunya en comptes d’arribar a un tracte equivalent al sistema de concert econòmic seria un frau i faria inviables les polítiques socials que reclama la societat catalana. Un estatut desvirtuat, que no respecti els acords competencials, el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya o l’equiparació del deure de coneixement entre les llengües oficials, seria una estafa política impresentable, després d’haver assegurat que es respectaria la voluntat expressada pel Parlament de Catalunya.

Però que quedi ben clar que aquest no seria el fracàs del catalanisme, sinó de l’Estat autonòmic, i el punt de partida indiscutible del procés cap a la plena sobirania de Catalunya: qui podrà atrevir-se a defensar que ens cal continuar subordinats a un Estat que ni tan sols és capaç de mantenir els compromisos contrets democràticament?

En aquests anys serà doncs més decisiva que mai la unitat de la societat i de totes les forces catalanistes en l’afirmació de la dignitat i dels drets nacionals de Catalunya. En efecte, és especialment important que la nostra resposta davant del previsible desenllaç negatiu del procés estatutari sigui tan enèrgica com serena, tan carregada de convicció com elaborada sistemàticament i amb el més ampli acord de totes les forces catalanistes de debò.

Si es confirma que el procés estatutari és una via morta, caldrà construir amb unitat i rigor un projecte nacional sobirà amb el qual es pugui identificar una àmplia majoria de la societat catalana. Un projecte que respongui a la voluntat popular i respecti plenament el nostre dret a decidir. Perquè som una nació i nosaltres decidim.

Visca Catalunya lliure !!*!!

I tampoc oblidem els nostres companys i les nostres companyes de la Catalunya Nord, de ses Illes i del País Valencià !!*!! Visca els Països Catalans lliures !!*!!

Una nova etapa

Aquest dimecres vaig tancar definitivament la meva etapa com a batxiller en obrir-ne una de nova: la universitària.
D'una banda, és una etapa que ens fascina perquè és un canvi molt gran. Gran, aquesta és la paraula. Tant el canvi com nosaltres som grans, en teoria. Deixem de ser uns adolescents i unes adolescents i ens convertim en adults i adultes. Potser ens veiem petits i petites, però per dins hem de començar a adquirir la consciència d'una persona adulta. Dit amb unes altres paraules, ja no tindrem ni el pare ni la mare al nostre costat perquè ens resolguin els problemes o els dubtes que ens penetren per la ment o ens bombardegen en els moments més dificultosos. Tampoc els tindrem a la vora físicament, ja que ells treballaran en un lloc i nosaltres estudiarem en un altre; per tant,adquirirem independència. Com que el país encara no pot tocar-la amb les mans, comformem-nos de moment en tenir-la nosaltres primer. D'altra banda, el mateix canvi ens afecta d'una manera "negativa". Utilitzo aquesta paraula perquè els nervis, l'angoixa, l'enyorança i la desconeixença dels primers dies acostumen a fer-nos la guitza abans d'entrar a la universitat. Tanmateix, són uns sentiments o unes sensacions que necessitem per tenir present aquest canvi. A més, en el meu cas, l'enyorança no només em porta tristesa, també em porta bons records. Penso en el meu institut, en les amigues i els amics que he fet allà, en els professors i les professores, en la meva ciutat, etc.

Pel que fa a la meva carrera, estudio Filologia catalana. Un cop acabada la selectivitat o abans de fer-la, molta gent em va demanar quina carrera faria. Jo, de manera natural, deia Filologia catalana. Un cop dita la carrera, m'hauria agradat tenir en aquell moment una càmera per filmar l'expressió de la seva cara. Una expressió que transmetia avorriment, estranyesa, duresa...Vaja, un pal de carrera segons aquella gent! Però per a mi, sincerament, la seva cara o la seva opinió no tenia cap mena d'importància. Jo ja feia mesos que havia resolt el meu dilema: estudiar Dret o Filologia catalana? Filologia catalana! Després d'aquesta elecció, a mesura que van anar passant els dies, vaig adonar-me que no m'havia equivocat. La carrera de Dret hauria format part del meu projecte d'una manera artificial. Qui em va conduir cap a Dret no va ser la meva persona, sinó l'opinió exterior: pares, tieta, la gent del carrer, etc. També em va influir la situació que vam viure. En canvi, Filologia catalana és una carrera que he triat perquè m'agrada, perquè m'omple i perquè la sento, la visc. Estimo la meva llengua, la catalana, i la meva cultura, la de Catalunya. A més a més, sóc una persona de lletres. Vull conèixer amb profunditat els secrets de la nostra llengua i de la nostra literatura. Vull saber parlar i escriure bé la llengua que descriu el meu entorn, que em permet comunicar-me amb els altres, que em permet llegir i entendre els pensaments que moltes persones han deixat escrits en llibres, etc.
Molta gent pot pensar que tot això és un avorriment, però a mi m'agrada, em fascina. Si hagués escollit Dret potser, en un futur llunyà, hauria acabat sent la més rica de la comunitat de veïns-en els millors dels casos-. Però com a persona, seria pobra, ja que la feina d'avocada o de jutgessa no m'ompliria perquè no m'agrada defensar culpables- si aquest fos el cas- ni jutjar persones. A més, és una feina que t'absorbeix molt de temps perquè has de treballar els casos i, en el cas de jutgessa, una responsabilitat molt gran recau sobre les teves espatlles. En canvi, hi ha gent que pot pensar que com a filòloga catalana acabaré asseguda a la cadira d'un institut fent classe de català. Però el que no sap aquesta gent és que segurament jo seré la mar de feliç explicant la llengua catalana perquè em sentiré realitzada com a persona, hauré fet una carrera que m'omple.

Per acabar tot aquesta Bíblia, us desitjo un bon inici de curs!

Diccionari castellà-espanyol/espanyol-castellà

Un nou diccionari?

Abans que comenci el curs ecolar 2009-2010, la RAE oferirà una oferta a la qual no podrem renunciar, ja que serà única! Parlo del seu 2x1: compres dos diccionaris- el de la RAE i el diccionari bilingüe castellà/espanyol,espanyol/castellà- pagant només un. (Totalment irònic)

Fa temps que volia parlar d' aquest tema. Crec que és interessant discutir-lo. Com sempre, jo donaré la meva opinió;per tant, el que jo digui no va a missa. Simplement dic el que jo penso sobre aquest tema. Si vosaltres voleu dir la vostra,endavant.

Per començar,mirem què diu el "Gran Diccionari de la Llengua Catalana" sobre els significats d'espanyol i castellà (quedeu-vos,sobretot,amb la definició lingüística--> LING):

-Castellà -ana

1 adj i m i f De Castella o del castellà (llengua).

2 m LING Llengua romànica de l'agrupament iberoromànic, parlada a la major part de l'estat espanyol i de les antigues colònies castellanes.

Espanyol -a

1 adj i m i f D'Espanya o de l'espanyol (llengua).

2 adj i m i f Hispànic.

3 m LING Castellà.

Segons el diccionari català, queda clar que castellà=espanyol i espanyol=castellà. El castellà és un dialecte del llatí (com el català,entre d'altres) que es parla en tot l'Estat espanyol i a l'Amèrica del Sud.

El castellà i l'espanyol no són dues llengües diferents! Són la mateixa llengua dita de dues maneres diferents. I això per què? Doncs senyores i senyors, amb les llengües passa el que passà l'any 1714 amb Felip V, el qual va fer aquesta "equació": Castella=Espanya, i va imposar el model de Castella (llengua,cultura,lleis,etc.) arreu del que seria ara l'Estat espanyol.

És tan gran el fanatisme i l'imperialisme d'alguns (ja ho deixo clar,alguns;no tots) nacionalistes espanyols, que la llengua que es parlava a Castella,el castellà, s'anomeni espanyol per englobar a les nacions oprimides.

I perquè vegeu que no són simples suposicions meves, us deixo les definicions que fa "l'excel·lentíssima RAE" xD:

-Castellano

m. Dialecto románico nacido en Castilla la Vieja, del que tuvo su origen la lengua española.

-Español

m. Lengua común de España y de muchas naciones de América, hablada también como propia en otras partes del mundo.

Fa gràcia llegir aquell tros de la definició de castellà:"[...] del que tuvo su origen la lengua española." jajaja És a dir, el castellano nació del castellano. Aquí es nota l'imperialisme: el castellà es considera com la llengua de Castella, que va originar l'espanyol. Però és que no té sentit! Agafes un diccionari Espanyol -Italià i un diccionari Castellà - Català, i tant les paraules espanyoles com les castellanes són exactament les mateixes.

Però no tot s'acaba aquí. Ara és quan ve la festa grossa! L'última gota d'aigua que fa vessar el vas. Guaiteu aquesta altra definició que dóna de castellà la RAE:

m. Lengua española, especialmente cuando se quiere introducir una distinción respecto a otras lenguas habladas también como propias en España.

En aquest cas, es parla de castellà quan se'l vol distingir de les altres llengües anomenades també espanyoles (català,basc i gallec). És a dir, els estudiosos de lletres hispàniques diferencien el castellà (llengua de Castella) de l'espanyol (llengua que engloba el castellà,el català,el basc i el gallec). En resum: espanyol=castellà, català, basc i gallec; castellà=llengua de Castella.

Després de tot aquest sarau, no ho trobeu força contradictori? La contradicció jo bàsicament la trobo en les definicions de la RAE, ja que el diccionari de català m'ho ha deixat molt clar: lingüísticament l'espanyol és sinònim de castellà.

Ara,començaré a desglossar la meva opinió respecte aquestes contradiccions:

1.[Aquest punt és molt discutible ja que anomenar al castellà llengua espanyola "ho deuen fer" pel territori (Espanya), però jo deixo anar la meva per tocar els nassos xD]. Si segons la RAE l'espanyol té el seu origen en el castellà, perquè després diuen que és una llengua espanyola? El català té el seu origen en el llatí; per tant, és una llengua llatina, però el llatí no és pas una llengua catalana, ni francesa, ni castellana...Qui dóna origen no pren el nom de les llengües resultants, crec jo.

2.Si per a ells la llengua espanyola,a part d'incloure el castellà, també inclou les altres llengües de l'Estat: català, basc i gallec; per què els estrangers estudien espanyol? Per què els sud-americans parlen espanyol? Per què preval la denominació "espanyol" quan no deixa de ser "castellà, pur i dur"? Que jo sàpiga, els francesos que tinc al MSN em parlen en castellà, no pas en català, basc o gallec. Llavors, com es menja? No estudiaven espanyol?

La contradicció més grossa és la segona, i és on es pot apreciar l'imperialisme espanyol. Automàticament, han seguit els passos de Felip V amb la llengua i han fet això: castellà=espanyol. Perquè si de debò fessin l'equivalència espanyol=llengües de l'Estat, no es diria que els estrangers estudien espanyol, sinó castellà.

Ah! I els de sud Amèrica no deixen de parlar castellà amb algunes varietats pel que fa el lèxic, la gramàtica, la pronunciació,etc. Vaja, com els dialectes del català: el barceloní, el rossellonès, el valencià, el balear,etc. Totes tenen en comú el català. Doncs el mateix passa a l'Amèrica del Sud amb el castellà.

El català, el basc i el gallec, ni de conya són llengües espanyoles! Dir això és un insult a les seves cultures! Les llengües catalana, basca i gallega tenen la suficientment personalitat, força, importància i independència com la castellana o qualsevol altra. Per tant, no són les subordinades de ningú. La seva única llengua mare, amb l'excepció del basc, és la llengua llatina, la qual també és la mare del castellà.

El català,el basc i el gallec tenen una llarga història darrera seu, una llarga tradició. Malgrat els esdeveniments de 1707 i 1714, no ens esborraran la memòria ni ens manipularan la nostra història. Si tenen set d'imperialisme, que escriguin novel·les, que es guanyaran la vida amb la imaginació que tenen.

És vergonyós el que fan! Colla d'ignorants! Incults! En comptes de tan bla,bla,bla i tan sortir per la televisió, dediqueu-vos a la lectura, sobretot la històrica, que prou falta us fa! Que quedi clar que jo no tinc res en contra de la llengua castellana: ni la odio, ni la menysvaloro,etc. No vull ser com "aquells" que maltracten i menysvaloren la meva llengua materna. Jo, com a lletraferida (amant de conrear les lletres) que sóc,estimo el català perquè és la meva llengua i respecto les altres, ja que cadascuna té la seva particular bellesa, musicalitat i l'estimació dels seus i de les seves parlants. Cada cultura ens ensenya a veure el món des de punts de vista diferents. La llàstima és que "alguns" ens vulguin privar d'aquesta riquesa.

LLUITEM pels nostres OBJECTIUS! Però no faltem mai el RESPECTE als altres, ja que nosaltres hem de donar l'exemple que ells no tenen!

Defensar la teva llengua no és cap pecat i no fas cap mal! Els catalans i les catalanes que volem viure en català només demanem que se'ns respecti la llengua i la cultura de la terra, el català!

És vergonyós i ridícul quan els ximples dels nacionalistes espanyols diuen que intentem imposar el català a Catalunya! Imposar??? Saben què vol dir imposar? Aquí teniu la definició del GDLC: Obligar a complir, suportar, fer, acceptar, pagar, etc., alguna cosa. Cada càrrec imposa uns deures. Imposar un tribut, un impost. El professor imposa silenci als alumnes. El català sempre ha sigut la llengua dels catalans i les catalanes. L'única llengua imposada que hi ha aquí és el castellà. El castellà mai ha sigut una llengua lligada a Catalunya, i molt menys al sentiment del poble català. El castellà ens el va imposar Felip V amb el "Decret de Nova Planta", l'any 1714; per tant, el català és la llengua de Catalunya i el castellà la llengua d'imposició.Senyors polítics, no manipuleu!

Una cançó genial: Última volta (La Gossa Sorda)

L'última volta que et veig,
l'última volta que et veig...
L'última volta que et veig,
l'última volta que et veig...

Va ser la nit d'un concert
d'un grup que mai no recorde,
i va passar tot com solen passar estes coses.
Jo només en el dessig pensava,
i tu em vas furtar la son i la letàrgia
I a poc a poc jo et buscava amb la mirada,
m'acostumava al teu gest i al teu parlar suau
i a la teua manera de parar la taula
i a la manera com rulaves
i a les cançons que més t'agradaven
Quan m'inventaves noms i jo m'emprenyava
Quan em despertaves amb carícies i et besava,
coquetes amb mel, colpets de cassalla...

L'última volta que et veig,
"Que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes"
l'última volta que et veig...

El nostre serà un adéu sense retrets, sense revenges
Que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes,
com quan anàvem junts a la muntanya i ens apartàvem de la ruta marcada
Vaig aprendre tantes coses que no he tingut temps de recordar-les.
Seran els canuts, o seran les ganes d'oblidar-te
Em vas ensenyar a colar-nos al metro, a contar fins a deu abans de cagar-la

Vas omplir el meu temps de jocs de paraules i diumenges sense ressaca.
Una vesprada de març, una cançó de Feliu i tu i jo despullats en aquell
pis de La Plana

L'última volta que et veig,
"Que el cam et siga llarg i ple de llum i noves sendes"
l'última volta que et veig...
"... no-ves sen-des"
L'última volta que et veig,
"Que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes"
l'última volta que et veig...
L'ultima volta, ... l'última volta, ... l'última volta,
l'última, l'última, l'última, l'última, l'última...

L'última volta que et veig...

L'última volta que et veig,
"Que el camí no et siga llarg i ple de llum i noves sendes"
l'última volta que et veig...
"... no-ves sen-des"
L'última volta que et veig,
"... ple de llum i noves sendes, noves sendes"
l'última volta que et veig...
"... no-ves sen-des"

Si jo fora més llest i tu ho sigueres menys,
canviaria la qüestió, canviarien els papers
Ama i senyora dels besos més inquiets
un plaer estar amb tú, recordar quan erem un
Si jo fora més llest i tú ho sigueres menys,
canviaria la questió, canviarien els papers
Ama i senyora dels besos més inquiets
un plaer estar amb tu, recordar quan érem un.

L'última volta que et veig,
"Que el camí no et siga llarg i ple de llum i noves sendes"
l'última volta que et veig...
"... no-ves sen-des"
L'última volta que et veig,
"... ple de llum i noves sendes, noves sendes"
l'última volta que et veig...


Donem corda al català!!! Escoltem música en català!!! :D

||*||

Que n'aprenguin!

A continuació posaré una entrevista que li van fer a Juan Carlos Moreno Cabrera, un lingüista madrileny. No tinc res a dir, simplement que estic totalment d'acord amb ell, tot i que quan diu que el castellà no s'hauria d'ensenyar a l'escola a mi em fa entrar en dubtes. D'una banda, vull que el català sigui la llengua oficial de Catalunya i que tothom tingui l'obligació de saber-la (en aquest moment l'única llengua obligada és el castellà, i el català simplement és un dret, però no una obligació), ja que és la llengua del país. Si a Catalunya no es parla català, aleshores a on es parlarà? A Valladolid? No! D'altra banda, si no s'ensenyés el castellà a Catalunya, què passaria amb el professorat de castellà? Es buscarien una altra feina o haurien de marxar de Catalunya per dedicar-se a l'ensenyança en castellà, crec jo. Però el que més greu em sap és que molts professors i moltes professores serien catalans i catalanes, i haurien de deixar la família i la casa per anar a buscar feina. Bé, ara tampoc dramatitzem perquè cada dia molta gent ha de deixar-ho tot per buscar-se la vida.

Sicerament, mentre que el català sigui reconegut com a llengua oficial de Catalunya, deixi de ser la típica segona llengua com és ara per culpa de la imposició del castellà i jo pugui parlar en català a tot arreu, més igual si s'ensenya castellà a l'escola. Oi que a les escoles s'ensenya anglès, francès, alemays,italià,etc.? Doncs el castellà també es podria ensenyar com a llengua estrangera. Però el fet d'ensenyar castellà a l'escola com a llengua estrangera, jo no voldria que al cervell dels immigrants es transformés en la idea següent: "Ah! Com que parlen castellà, sigui estrangera o no, parlem-lo!". Segurament que a Anglaterra ensenyen francès, però si jo vaig a Anglaterra, per molt que conegui la llengua estrangera que ensenyen a l'escola jo els hi parlaré en anglès perquè és la llengua del país.

I ja per acabar amb la introducció d'aquest bon home, només dir que si ets un o una lingüista de cap a peus, saps perfectament que el català és una llengua i que s'ha de respectar. I allò que diu el Sr.Savater: que el castellà està perseguit a Catalunya...Res de res senyor, vostè porta els papers molls! Com pot ser que el castellà estigui perseguit si a cada bar que entro se'm dirigeixen en castellà!? En tots segurament que no, però en la majoria sí!

ENTREVISTA (feta per Carles Bellsolà)

"El castellà no hauria d'ensenyar-se a les escoles de Catalunya"

Juan Carlos Moreno Cabrera. Lingüista
És madrileny i defensa la immersió lingüística en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico (Península), amb una tesi profundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat.

En què consisteix el nacionalisme lingüístic?
La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d'una sèrie de regions que s'han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la socieat de la globalització.

Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola.
Al titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l'ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s'hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d'Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l'Estat, en aquest cas, l'espanyol, es produeix un superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.

Així doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme?
És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc ni el gallec. Per què? El principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altree. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l'anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament.

Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre.
El segon tret definitori és que, com la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l'anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de "llengua de comunicació" o "llengua d'encontre". Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m'ha tirat en cara que no critico la "imposició del català". Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Per tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició?

Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan es argumentar els drets individuals dels parlants.
Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l'alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya.

En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d'extinció
Depèn de amb quines altres llegües el comparis. Si comparem el català amb l'aragonès, doncs no està en perill d'extinció. Però el català s'ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d'extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d'entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d'ús habitual, la llengua por defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà.

Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística?
L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l'escola és l'anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d'aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l'anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya.

Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya?
El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l'autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què és pretén que la llengua nova acabi substituint l'autòctona. Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Recolzant per igual totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L'única solució és recolzar la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que l'altre. Cau pel seu propi pes.

Però bona part de l'opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit.
És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui u na llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient.

Els mateixos arguments sobra aquesta 'persecució' del castellà no s'apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico.
Què ocorre quan se xoca amb una nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l'anglès? Que, llavors, l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista.

També se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua.
El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa.

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat?
Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat al menys a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més.

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat?
Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries.