Un senador del PSOE compara les "corrides de toros" amb els castellers

El títol d'aquest missatge és el mateix que el de l'article del diari Avui que fa poc acabo de llegir. Ha sigut la primera notícia que he llegit. No m'estranya! En llegir el títol i deprés analitzar paraula per paraula, ha començat a sortir fum del meu cap. No he pogut entendre - i encara no entenc- com han pogut fer semblant comparació. A continuació exposaré la defensa d'aquest senador socialista, en Francisco Javier Sanz, una defensa ofensiva.

L'anxaneta

Primer de tot, ha basat la seva defensa en la crítica d'altres activitats culturals no espanyoles, evidentment. Ha plantejat si el pes que aguanten els castellers i el fet que els nens o les nenes hagin de pujar a dalt de tot del castell per fer d'anxanetes no es pot considerar també un maltractament. Si seguim el seu criteri, també deu ser un maltractament fer una mudança, ja que hem de carregar sobre les nostres espatlles el pes dels mobles, de les caixes plenes d'objectes, llibres, etc. Un altre exemple de maltractament - sempre seguint el criteri d'aquest socialista- serien les acrobàcies. Els portadors han de suportar el pes de l'àgil. Igual que en el món casteller, les persones més fortes es col·loquen a la base i les més àgils pugen a sobre d'aquesta base. I tenint en compte que els preocupa molt el fet que unes criatures pugin a dalt d'un castell, posarem un altre exemple de maltractament: el pes que han de carregar damunt les espatlles de dilluns a divendres. Suposo que ja deuen saber que el pes que porten a les motxilles pot perjudicar l'esquena: dolors, desviament de la columna vertebral, etc. Però d'això no en parlen. Clar, perquè els nens espanyols i les nenes espanyoles també van a l'escola com els catalans i les catalanes. Una activitat en comú no poden criticar-la pel que sembla. Tampoc parlen del maltractament escolar: els invents que fan dintre de l'eduació, els canvis de plans i totes aquestes històries. No s'adonen que enfonsen l'eduació. Després la culpa la té el professorat. Que fàcil es carregar la responsabilitat al del costat!
Tornant al tema dels castellers, una colla castellera es crea perquè hi ha un interès compartit per un col·lectiu de persones: continuar mantenint viva la tradició castellera, és a dir, la mantenen perquè els agrada. Ho fan perquè volen, ningú els obliga a fer-ho. Assumeixen el risc que pot comportar enfilar-se a dalt d'un castell humà. El risc també és assumit pels ciclistes que entrenen a la carretera, pels escaladors, pels submarinistes, etc. Si comencéssim a destriar totes les activitats perilloses o aquelles que tenen un cert grau de risc, acabaríem tancats i tancades a casa. On hi ha l'ésser humà, hi ha el perill. En canvi, ningú demana als toros si volen ser torturats. Més encara, els castellers són una activitat cultural, per passar una bona estona, per esbargir-se de la rutina i gaudir d'una bona estona. Aquest cas no és mateix que el dels toros. D' aquesta activitat, que ells anomenen cultural, se'n desprèn una professió: els toreros. La seva feina consisteix en torturar i matar animals, concretament toros (braus). Es guanyen un sou fent passar una mala estona a uns pobres animals mentre una colla de salvatges ho contemplen expectants des dels seus seients de la plaça. Contemplen com un torero es dedica a marejar un animal fent-lo passar per sota de la seva capa mentre el públic crida: olé,olé,olé. Que divertit! Després la gent s'enfada quan algú li busca les pessigolles o té un corcó al seu costat que no el deixa tanquil ni cinc minuts. Però això no és tot. El més expectant per aquesta gent és quan entrenen en escena les banderilles, bastons decorats amb banderetes, amb una llengüeta de ferro en un cap, que els toreros claven al bescoll dels toros. Els agrada veure com claven aquesta banderilla, com perforen la pell de l'animal, com raja la sang d'aquesta ferida que el torero acaba de fer molt bravament, perquè clar, enfrontar-se a un toro té la seva dificultat i el seu perill també; per tant, els qui ho fan són molt valents. Que fàcil és enfrontar-se a algú o algun animal quan està ferit. L'espectacle continua: després d'una banderilla en ve una altra, i una altra i així van fent, fins que el pobre animal, malferit i abatut, no pot aguantar més aquesta tortura, aquesta carnisseria i cau derrotat enmig de la plaça. Però això no és tot. El torero no en té prou amb malferir-lo amb banderilles que necessitja l'ajuda d'una altra persona, muntada a cavall (pobre cavall, tot s'ha de dir), que duu a la mà una llança. És que les banderilles només tenen set o vuit decímetres de llarg, poca cosa per un animal tan robust com aquest. Necessiten un pal molt més llarg, de ferro si pot ser i punxegut i tallant. En aquells moments té lloc a la plaça un enfrontament desigual: dos contra un. Bé, en realitat l'enfrontament desigual és des del principi: l'animal només té el seu cos (banyes) i la seva força per defensar-se; el torero té la seva arma, les banderilles. Tanmateix, hi ha toros que no es deixen prendre el pèl per un xixarelo que es defensa amb unes banderilles de pinxo moruno. Els envesteixen i els claven una bona cornada als testicles. Llavors sí que es pot dir que els tenen ben agafats pels collons/ous. Però no tots els toros tenen la mateixa sort que aquests valents (i vés a saber que els deu passar a aquests valents).
Tornant al tema de la justificació de les "corridas de toros", molta gent les defensa dient que mengem animals (pollastre, porc, conill, gall d'indi, peix, vedella, etc.) i ningú es queixa. Senyors i senyores, els animals també es mengen els uns als altres per sobreviure. Si anéssim a la selva i ens trobéssim un lleó, el rei de la selva li importaria un rave que nosaltres fossim "humans", ell el que voldria es satisfer la seva necessitat bàsica, que és menjar. No és el mateix matar un toro perquè vols alimentar-te, que tenir-lo allà al mig d'una plaça torturant-lo perquè t'ho passes bé i d'una manera o una altra necessites treure el teu orgull i mostrar a la gent la teva bravesa: oooh! Que valent que sóc!


En segon lloc, el PSOE i el PP s'han unit per defensar la mateixa causa. Encara resultarà que no són tan diferents, almenys en temes com aquests. Doncs bé, el seu argument ha sigut que totes les festes populars que se celebren a l'Estat espanyol tenen empara legal i és difícil distingir, segons els senadors Francisco Javier Sanz (PSOE) i Javier Marqués (PP), què és maltractament i què no ho és. També han recordat la participació massiva que aquestes festes tenen, la seva capacitat d'atracció turística i la repercussió turística que tenen allà on se celebren. Vaja, tot un producte per superar la crisi. Potser aquesta atracció turística és més negativa que positiva. O potser no, potser atrauen salvatges d'arreu del món perquè n' hi ha uns quants i unes quantes.
Pel que fa al maltractament, el diccionari de l'Encilopèdia diu que maltractar és tractar malament. Si aquestes persones que tenen un càrrec com és el de senador i no saben distingir què és un maltractament i que no ho és, ja podem plegar. Jo no sé si són conscients del seu paper en la societat, si s'adonen de les paraules que surten per la seva boca. Deixant de banda un moment el món taurí, quina mena de confiança inspiren aquests senyors a les persones maltractades ja sigui per violència de gènere, familiar, escolar, etc. ? Potser aquest tipus de maltractament sí que el veuen clar o potser no. La gent acostuma a alarmar-se quan veu sang. Si no hi ha sang no hi ha perill o almenys no tant. Però sembla ser - tornant un altre cop al món taurí- que la sang d'un animal no té la mateixa importància que la d'un ésser humà. Si es fessin "corridas de persones" la gent s'esveraria i ho prohibirien. Seria inhumà, cruel, no seria ètic, etc. En canvi, fer-ho amb animals desperta passions. Sí, és cert, desperta passions, passions salvatges. Les persones tenim drets, els drets humans, i els animals no en tenen. Típic argument d'un salvatge aficionat als toros. Que jo sàpiga, tant els humans com els animals són éssers vius que habiten en un planeta anomenat Terra. El tret que els fa diferents és que l'ésser humà és un animal racional. En poder utilitzar la raó, és quan comença a etiquetar el seu entorn. Que l'etiqueti no vol dir que conegui allò que s'amaga darrere d'aquest, sinó que ho fa per organitzar tots els elements del seu voltant a la seva manera. Per tenir-ho tot sota el seu control. Però el privilegi de poder gaudir de la raó no el converteix en l'amo del planeta encara que s'ho cregui. Simplement és un animal més en aquest sistema que sort té de la raó per desenvolupar-se. Per això, no té cap dret en tortuar els animals. No pot utilitzar les seves lleis contra una altra espècie perquè li serien favorables. Clar, tot giraria entorn de l'ésser humà.

Per acabar, voldria tornar al començament del text, on he titllat la defensa d'aquest senador com a ofensiva. Per què és ofensiva? Perquè intenten defensar o justificar les corridas de toros comparant-les amb els castellers, tota una activitat tradicional i cultural catalana. No saben defensar-les per elles mateixes. Necessiten buscar una víctima, en aquest cas una activitat cultural catalana. No saben reafirmar la seva identitat sense haver d'ofegar la nostra. Tenen una unitat patriòtica tan fràgil que necessiten controlar totes les seves parts (les nacions que formen aquest Estat). Anul·len qualsevol manifestació cultural d'una nació perquè no es vegi la diferència que hi ha entre el centre i la perifèria, en aquest cas, entre Espanya i Catalunya. No saben com fer-s'ho perquè no es noti que Catalunya és una nació. És l'única manera que tenen de mantenir aquesta unitat aritificial.

Els Tirallongues de Manresa

Visca els castellers!!! Els Castells, patrimoni cultural i immaterial de la humanitat el setembre del 2010!!!

Ni art, ni cultura: tortura! Antitaurins/-es 100% !!!

Unió per aquestes dues causes!!!