Una nova etapa

Aquest dimecres vaig tancar definitivament la meva etapa com a batxiller en obrir-ne una de nova: la universitària.
D'una banda, és una etapa que ens fascina perquè és un canvi molt gran. Gran, aquesta és la paraula. Tant el canvi com nosaltres som grans, en teoria. Deixem de ser uns adolescents i unes adolescents i ens convertim en adults i adultes. Potser ens veiem petits i petites, però per dins hem de començar a adquirir la consciència d'una persona adulta. Dit amb unes altres paraules, ja no tindrem ni el pare ni la mare al nostre costat perquè ens resolguin els problemes o els dubtes que ens penetren per la ment o ens bombardegen en els moments més dificultosos. Tampoc els tindrem a la vora físicament, ja que ells treballaran en un lloc i nosaltres estudiarem en un altre; per tant,adquirirem independència. Com que el país encara no pot tocar-la amb les mans, comformem-nos de moment en tenir-la nosaltres primer. D'altra banda, el mateix canvi ens afecta d'una manera "negativa". Utilitzo aquesta paraula perquè els nervis, l'angoixa, l'enyorança i la desconeixença dels primers dies acostumen a fer-nos la guitza abans d'entrar a la universitat. Tanmateix, són uns sentiments o unes sensacions que necessitem per tenir present aquest canvi. A més, en el meu cas, l'enyorança no només em porta tristesa, també em porta bons records. Penso en el meu institut, en les amigues i els amics que he fet allà, en els professors i les professores, en la meva ciutat, etc.

Pel que fa a la meva carrera, estudio Filologia catalana. Un cop acabada la selectivitat o abans de fer-la, molta gent em va demanar quina carrera faria. Jo, de manera natural, deia Filologia catalana. Un cop dita la carrera, m'hauria agradat tenir en aquell moment una càmera per filmar l'expressió de la seva cara. Una expressió que transmetia avorriment, estranyesa, duresa...Vaja, un pal de carrera segons aquella gent! Però per a mi, sincerament, la seva cara o la seva opinió no tenia cap mena d'importància. Jo ja feia mesos que havia resolt el meu dilema: estudiar Dret o Filologia catalana? Filologia catalana! Després d'aquesta elecció, a mesura que van anar passant els dies, vaig adonar-me que no m'havia equivocat. La carrera de Dret hauria format part del meu projecte d'una manera artificial. Qui em va conduir cap a Dret no va ser la meva persona, sinó l'opinió exterior: pares, tieta, la gent del carrer, etc. També em va influir la situació que vam viure. En canvi, Filologia catalana és una carrera que he triat perquè m'agrada, perquè m'omple i perquè la sento, la visc. Estimo la meva llengua, la catalana, i la meva cultura, la de Catalunya. A més a més, sóc una persona de lletres. Vull conèixer amb profunditat els secrets de la nostra llengua i de la nostra literatura. Vull saber parlar i escriure bé la llengua que descriu el meu entorn, que em permet comunicar-me amb els altres, que em permet llegir i entendre els pensaments que moltes persones han deixat escrits en llibres, etc.
Molta gent pot pensar que tot això és un avorriment, però a mi m'agrada, em fascina. Si hagués escollit Dret potser, en un futur llunyà, hauria acabat sent la més rica de la comunitat de veïns-en els millors dels casos-. Però com a persona, seria pobra, ja que la feina d'avocada o de jutgessa no m'ompliria perquè no m'agrada defensar culpables- si aquest fos el cas- ni jutjar persones. A més, és una feina que t'absorbeix molt de temps perquè has de treballar els casos i, en el cas de jutgessa, una responsabilitat molt gran recau sobre les teves espatlles. En canvi, hi ha gent que pot pensar que com a filòloga catalana acabaré asseguda a la cadira d'un institut fent classe de català. Però el que no sap aquesta gent és que segurament jo seré la mar de feliç explicant la llengua catalana perquè em sentiré realitzada com a persona, hauré fet una carrera que m'omple.

Per acabar tot aquesta Bíblia, us desitjo un bon inici de curs!