El 10 de setembre, la nit abans de la Diada Nacional de Catalunya (11 de setembre), va tenir lloc a Manresa la primera Marxa de torxes per la independència. Felicito els organitzadors de la marxa perquè va estar molt ben organitzada, no va haver-hi cap incident (almenys que jo recordi) i tothom va a sortir a passar-s'ho bé i a encendre la flama d'un sentiment que mantenia- i encara manté- tota aquella gentada unida: la llibertat de la nostra terra! El camí cap a la independència dels Països Catalans.
El recorregut de la marxa va ser el següent: el punt de partida fou la Plaça Crist Rei on es podien comprar les torxes. Segons informen els diaris, les torxes, que n'hi havia unes 700, es van esgotar i molta gent va haver de fer el recorregut sense torxa. Parlant clar i català, la marxa va ser un èxit. Després vam recórrer l'últim tram del Passeig fins arribar a la Plaça Sant Domènec. Un cop a St.Domènec, vam continuar pel carrer del Born i, en arribar a la Plana de l'Om, vam enfilar el carrer Sant Miquel fins arribar al punt final, la Plaça Major on hi ha l'ajuntament. L'arribada va ser emocionant, almenys per a mi, ja que la gent estava cantant Els Segadors, el meu únic himne patriòtic. I en temps d'opressió, el meu cant de llibertat. A més a més, abans de començar els actes van sorgir del silenci els crits que clamen la llibertat. Un d'ells era el típic crit de: Independència! (I-Inde-In-de-pen-den-ci-à).
A la Plaça Major hi havia un escenari al fons del qual hi havia penjada una estelada gegant. Des de l'escenari van tenir lloc la lectura del manifest de la Festa per la Llibertat 2009: Som una nació. Nosaltres decidim, el parlament de Marcel Mateu, el cant dels Segadors i un concert.
La colla castellera Tirallongues també va participar a la Marxa de Torxes. Les seves actuacions van tenir lloc a l'inici i al final de la marxa. Quin goig escoltar el so de la gralla!!! M'encanta aquest instrument. Té un so molt agut, però per mi és un so dolç, carregat de sentiment, de tradició.
Per iniciar la marxa, els Tirallongues van aixecar un pilar enmig de Crist Rei.
Els Tirallongues van alçar un altre pilaren arribar a la Plaça de l'Ajuntament
Mentre la gent cantava l'himne nacional de Catalunya, Els Segadors, els Tirallongues van aixecar un pilar amb l'estelada.A la plaça de l'ajuntament també es van ballar sardanes. El ball el van portar a terme el grup Manresa Dansa i el públic. Jo de petita havia ballat sardanes, però el pas que precisament van ballar a la plaça és el que no recordo...Sense comentaris.
Després d'una breu descripció de la Marxa, explicaré l'experiència des del meu punt de vista. Més que la meva experiència, explicaré les emocions que van sorgir de dins meu, ja que sense emocions ni sentiments, no hi ha 11 de setembre, almenys per a mi.
Mai he viscut una Diada tan maca com la d'ahir. Jo sóc molt poruga i el por em fa por, però per una vegada a la vida no li he tingut por o com a mínim la por es va reduir. Vaig decidir portar una torxa i que la meva flama formés part d'aquella estora de foc. Quanta bellesa! Era preciós veure els carrers plens de flames que caminaven pel mateix camí: el camí cap a la llibertat. El caliu està associat amb el foc, però aquell dia no només era el caliu del foc el protagonista, sinó el caliu de tota la gent que va participar en aquest acte simbòlic. El caliu d'un poble, d'una llengua, d'una tradició i d'una terra. Hi ha gent que creu que els actes simbòlics no tenen importància. Sabent com som els éssers humans, el simbolisme no forma part de les nostres vides, almenys una part petita? D'entrada, a la Marxa de torxes ja teníem el simbolisme del foc, molt lligat a la cultura catalana. Hem sigut i som un poble maltractat. En el passat, ens van voler enfonsar, fer desaparèixer. Però vam renèixer de les cendres, com el fènix. I ara, també ens volen enfonsar, ens venen la seva demagògia per fer-nos callar i mantenir-nos contents d'una manera artificial i enganyosa, però no ens llevaran la nostra única arma: la paraula. No oblidem qui som: el poble del seny i de la rauxa. No callarem! Hi ha qui diu que fracassarem si fem un referèndum, que el NO ens ridiculitzarà. Fracassar no és vergonyós, allò que és vergonyós és no intentar-ho. Podrem fracassar, però el poble ja haurà expressat la seva opinió, ja haurà exercit un dret que la democràcia d'aquest Estat no li deixa exercir: que és la llibertat d'expressió. Més vergonyós és no deixar parlar un poble que viu sotmès sota un Estat "democràtic", que segons la democràcia el "poder" o part d'aquest recau sobre el poble. Sí, recau sobre el poble a l'hora de pagar impostos. Hi ha qui diu que no té valor el resultat d'una consulta feta en un poble independentista, Arenys de Munt. Què passa? Tindria més valor si el resultat hagués sigut un NO? Tindria més valor fer-la a l'Hospitalet o a Cornellà? Que jo sàpiga, la veu del poble d'Arenys de Munt té el mateix dret que qualsevol altre poble o ciutat, ja que no deixen de ser persones lliures amb dret de d'un país oprimit amb dret de decidir el que volen. Per tant, com a tals, poden demanar la llibertat de la seva terra per viure plenament en llibertat perquè com va dir Almirall: Ningú es pot sentir lliure si el seu poble no és lliure.
Tornant a la Marxa de torxes, a part de l'emoció que em va provocar veure la bellesa d'aquella estora de foc, també em vaig emocionar en sentir les paraules d'en Marcel Mateu. Sí senyor, tot un discurs ple d'arguments a favor de la independència. Arguments sòlids i amb sentit. No plens de mentides ni decorats amb la demagògia dels partits polítics com ara el PP, Ciudadanos, PSOE, etc.
Marcel Mateu
Per acabar, la llàgrima havia de caure i va passar cantant Els Segadors. Ja no va ser una emoció a nivell individual, sinó a nivell col·lectiu: veure tanta gent amb el puny esquerre alçat i cantant Els Segadors. No és un himne agressiu ni simpatitzant de l'odi. És un himne de defensa perquè en el moment que es va fer el poble havia de defensar-se. Com he dit abans, hem sigut un poble maltractat, especialment per la Corona de Castella (Espanya) i per França.
Bon cop de falç defensors de la terra!
Espero i desitjo que l'any que ve es torni a fer una Marxa de torxes. I si es fa, que sigui igual o millor que aquesta! Ah! I també desitjo poder participar-hi com a grallera dels Tirallongues ^^
Aquí us deixo el manifest.
Mai he viscut una Diada tan maca com la d'ahir. Jo sóc molt poruga i el por em fa por, però per una vegada a la vida no li he tingut por o com a mínim la por es va reduir. Vaig decidir portar una torxa i que la meva flama formés part d'aquella estora de foc. Quanta bellesa! Era preciós veure els carrers plens de flames que caminaven pel mateix camí: el camí cap a la llibertat. El caliu està associat amb el foc, però aquell dia no només era el caliu del foc el protagonista, sinó el caliu de tota la gent que va participar en aquest acte simbòlic. El caliu d'un poble, d'una llengua, d'una tradició i d'una terra. Hi ha gent que creu que els actes simbòlics no tenen importància. Sabent com som els éssers humans, el simbolisme no forma part de les nostres vides, almenys una part petita? D'entrada, a la Marxa de torxes ja teníem el simbolisme del foc, molt lligat a la cultura catalana. Hem sigut i som un poble maltractat. En el passat, ens van voler enfonsar, fer desaparèixer. Però vam renèixer de les cendres, com el fènix. I ara, també ens volen enfonsar, ens venen la seva demagògia per fer-nos callar i mantenir-nos contents d'una manera artificial i enganyosa, però no ens llevaran la nostra única arma: la paraula. No oblidem qui som: el poble del seny i de la rauxa. No callarem! Hi ha qui diu que fracassarem si fem un referèndum, que el NO ens ridiculitzarà. Fracassar no és vergonyós, allò que és vergonyós és no intentar-ho. Podrem fracassar, però el poble ja haurà expressat la seva opinió, ja haurà exercit un dret que la democràcia d'aquest Estat no li deixa exercir: que és la llibertat d'expressió. Més vergonyós és no deixar parlar un poble que viu sotmès sota un Estat "democràtic", que segons la democràcia el "poder" o part d'aquest recau sobre el poble. Sí, recau sobre el poble a l'hora de pagar impostos. Hi ha qui diu que no té valor el resultat d'una consulta feta en un poble independentista, Arenys de Munt. Què passa? Tindria més valor si el resultat hagués sigut un NO? Tindria més valor fer-la a l'Hospitalet o a Cornellà? Que jo sàpiga, la veu del poble d'Arenys de Munt té el mateix dret que qualsevol altre poble o ciutat, ja que no deixen de ser persones lliures amb dret de d'un país oprimit amb dret de decidir el que volen. Per tant, com a tals, poden demanar la llibertat de la seva terra per viure plenament en llibertat perquè com va dir Almirall: Ningú es pot sentir lliure si el seu poble no és lliure.
Tornant a la Marxa de torxes, a part de l'emoció que em va provocar veure la bellesa d'aquella estora de foc, també em vaig emocionar en sentir les paraules d'en Marcel Mateu. Sí senyor, tot un discurs ple d'arguments a favor de la independència. Arguments sòlids i amb sentit. No plens de mentides ni decorats amb la demagògia dels partits polítics com ara el PP, Ciudadanos, PSOE, etc.
Marcel MateuPer acabar, la llàgrima havia de caure i va passar cantant Els Segadors. Ja no va ser una emoció a nivell individual, sinó a nivell col·lectiu: veure tanta gent amb el puny esquerre alçat i cantant Els Segadors. No és un himne agressiu ni simpatitzant de l'odi. És un himne de defensa perquè en el moment que es va fer el poble havia de defensar-se. Com he dit abans, hem sigut un poble maltractat, especialment per la Corona de Castella (Espanya) i per França.
Bon cop de falç defensors de la terra!
Espero i desitjo que l'any que ve es torni a fer una Marxa de torxes. I si es fa, que sigui igual o millor que aquesta! Ah! I també desitjo poder participar-hi com a grallera dels Tirallongues ^^
Aquí us deixo el manifest.
SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM
Amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, ens tornem a reunir en aquesta Festa per la Llibertat. I avui som aquí per tres bones raons: per memòria, per tenacitat i per dignitat. Ens trobem en uns anys decisius per al futur nacional de Catalunya, uns anys en què és especialment important que la nostra societat i els seus representants polítics sapiguem mantenir junts i amb fermesa la memòria dels objectius i els compromisos assumits, la tenacitat en l’exigència de respecte democràtic i la dignitat en l’afirmació dels nostres drets nacionals.
Mantenim la memòria dels objectius i compromisos, malgrat la infinitat de promeses incomplertes, malgrat l’allargassament indigne de les negociacions del nou finançament, que han volgut portar a límits insostenibles el dèficit de la Generalitat, i malgrat les dilacions injustificables de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Res d’això pot diluir la capacitat de resposta de la societat catalana i els seus representants.
Catalunya, com tota nació, té el dret –inalienable per cap constitució— de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania. Amb més motiu, per simple dignitat democràtica, no podem acceptar de cap manera que hi hagi noves retallades a l’Estatut. L’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya ja va ser negociat per les forces polítiques i retallat per les Corts espanyoles. No és democràticament legítim que el pacte polític dels poders legislatius català i espanyol sigui ara desvirtuat amb noves retallades o reinterpretacions a la baixa per un tribunal que ha mostrat reiteradament la seva escassa independència i la seva manca d’imparcialitat.
Mantenim doncs ben viva la memòria d’aquells compromisos democràtics, i reclamarem amb tenacitat que es compleixin, vetllant per comprovar en el futur immediat quins són els resultats finals del finançament i l’Estatut, com a pedres de toc de la credibilitat democràtica del sistema polític espanyol.
Un sistema de finançament que acabi mantenint amb nous subterfugis l’espoli fiscal de Catalunya en comptes d’arribar a un tracte equivalent al sistema de concert econòmic seria un frau i faria inviables les polítiques socials que reclama la societat catalana. Un estatut desvirtuat, que no respecti els acords competencials, el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya o l’equiparació del deure de coneixement entre les llengües oficials, seria una estafa política impresentable, després d’haver assegurat que es respectaria la voluntat expressada pel Parlament de Catalunya.
Però que quedi ben clar que aquest no seria el fracàs del catalanisme, sinó de l’Estat autonòmic, i el punt de partida indiscutible del procés cap a la plena sobirania de Catalunya: qui podrà atrevir-se a defensar que ens cal continuar subordinats a un Estat que ni tan sols és capaç de mantenir els compromisos contrets democràticament?
En aquests anys serà doncs més decisiva que mai la unitat de la societat i de totes les forces catalanistes en l’afirmació de la dignitat i dels drets nacionals de Catalunya. En efecte, és especialment important que la nostra resposta davant del previsible desenllaç negatiu del procés estatutari sigui tan enèrgica com serena, tan carregada de convicció com elaborada sistemàticament i amb el més ampli acord de totes les forces catalanistes de debò.
Si es confirma que el procés estatutari és una via morta, caldrà construir amb unitat i rigor un projecte nacional sobirà amb el qual es pugui identificar una àmplia majoria de la societat catalana. Un projecte que respongui a la voluntat popular i respecti plenament el nostre dret a decidir. Perquè som una nació i nosaltres decidim.
Visca Catalunya lliure !!*!!
I tampoc oblidem els nostres companys i les nostres companyes de la Catalunya Nord, de ses Illes i del País Valencià !!*!! Visca els Països Catalans lliures !!*!!
Mantenim la memòria dels objectius i compromisos, malgrat la infinitat de promeses incomplertes, malgrat l’allargassament indigne de les negociacions del nou finançament, que han volgut portar a límits insostenibles el dèficit de la Generalitat, i malgrat les dilacions injustificables de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Res d’això pot diluir la capacitat de resposta de la societat catalana i els seus representants.
Catalunya, com tota nació, té el dret –inalienable per cap constitució— de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania. Amb més motiu, per simple dignitat democràtica, no podem acceptar de cap manera que hi hagi noves retallades a l’Estatut. L’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya ja va ser negociat per les forces polítiques i retallat per les Corts espanyoles. No és democràticament legítim que el pacte polític dels poders legislatius català i espanyol sigui ara desvirtuat amb noves retallades o reinterpretacions a la baixa per un tribunal que ha mostrat reiteradament la seva escassa independència i la seva manca d’imparcialitat.
Mantenim doncs ben viva la memòria d’aquells compromisos democràtics, i reclamarem amb tenacitat que es compleixin, vetllant per comprovar en el futur immediat quins són els resultats finals del finançament i l’Estatut, com a pedres de toc de la credibilitat democràtica del sistema polític espanyol.
Un sistema de finançament que acabi mantenint amb nous subterfugis l’espoli fiscal de Catalunya en comptes d’arribar a un tracte equivalent al sistema de concert econòmic seria un frau i faria inviables les polítiques socials que reclama la societat catalana. Un estatut desvirtuat, que no respecti els acords competencials, el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya o l’equiparació del deure de coneixement entre les llengües oficials, seria una estafa política impresentable, després d’haver assegurat que es respectaria la voluntat expressada pel Parlament de Catalunya.
Però que quedi ben clar que aquest no seria el fracàs del catalanisme, sinó de l’Estat autonòmic, i el punt de partida indiscutible del procés cap a la plena sobirania de Catalunya: qui podrà atrevir-se a defensar que ens cal continuar subordinats a un Estat que ni tan sols és capaç de mantenir els compromisos contrets democràticament?
En aquests anys serà doncs més decisiva que mai la unitat de la societat i de totes les forces catalanistes en l’afirmació de la dignitat i dels drets nacionals de Catalunya. En efecte, és especialment important que la nostra resposta davant del previsible desenllaç negatiu del procés estatutari sigui tan enèrgica com serena, tan carregada de convicció com elaborada sistemàticament i amb el més ampli acord de totes les forces catalanistes de debò.
Si es confirma que el procés estatutari és una via morta, caldrà construir amb unitat i rigor un projecte nacional sobirà amb el qual es pugui identificar una àmplia majoria de la societat catalana. Un projecte que respongui a la voluntat popular i respecti plenament el nostre dret a decidir. Perquè som una nació i nosaltres decidim.
Visca Catalunya lliure !!*!!
I tampoc oblidem els nostres companys i les nostres companyes de la Catalunya Nord, de ses Illes i del País Valencià !!*!! Visca els Països Catalans lliures !!*!!
:D:D
ResponEliminaM'hagués agradat ser allà!
VISCA CATALUNYA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
I FILOLOGIA CATALANA!!
Fins demà!!!!!!!!