Un senador del PSOE compara les "corrides de toros" amb els castellers

El títol d'aquest missatge és el mateix que el de l'article del diari Avui que fa poc acabo de llegir. Ha sigut la primera notícia que he llegit. No m'estranya! En llegir el títol i deprés analitzar paraula per paraula, ha començat a sortir fum del meu cap. No he pogut entendre - i encara no entenc- com han pogut fer semblant comparació. A continuació exposaré la defensa d'aquest senador socialista, en Francisco Javier Sanz, una defensa ofensiva.

L'anxaneta

Primer de tot, ha basat la seva defensa en la crítica d'altres activitats culturals no espanyoles, evidentment. Ha plantejat si el pes que aguanten els castellers i el fet que els nens o les nenes hagin de pujar a dalt de tot del castell per fer d'anxanetes no es pot considerar també un maltractament. Si seguim el seu criteri, també deu ser un maltractament fer una mudança, ja que hem de carregar sobre les nostres espatlles el pes dels mobles, de les caixes plenes d'objectes, llibres, etc. Un altre exemple de maltractament - sempre seguint el criteri d'aquest socialista- serien les acrobàcies. Els portadors han de suportar el pes de l'àgil. Igual que en el món casteller, les persones més fortes es col·loquen a la base i les més àgils pugen a sobre d'aquesta base. I tenint en compte que els preocupa molt el fet que unes criatures pugin a dalt d'un castell, posarem un altre exemple de maltractament: el pes que han de carregar damunt les espatlles de dilluns a divendres. Suposo que ja deuen saber que el pes que porten a les motxilles pot perjudicar l'esquena: dolors, desviament de la columna vertebral, etc. Però d'això no en parlen. Clar, perquè els nens espanyols i les nenes espanyoles també van a l'escola com els catalans i les catalanes. Una activitat en comú no poden criticar-la pel que sembla. Tampoc parlen del maltractament escolar: els invents que fan dintre de l'eduació, els canvis de plans i totes aquestes històries. No s'adonen que enfonsen l'eduació. Després la culpa la té el professorat. Que fàcil es carregar la responsabilitat al del costat!
Tornant al tema dels castellers, una colla castellera es crea perquè hi ha un interès compartit per un col·lectiu de persones: continuar mantenint viva la tradició castellera, és a dir, la mantenen perquè els agrada. Ho fan perquè volen, ningú els obliga a fer-ho. Assumeixen el risc que pot comportar enfilar-se a dalt d'un castell humà. El risc també és assumit pels ciclistes que entrenen a la carretera, pels escaladors, pels submarinistes, etc. Si comencéssim a destriar totes les activitats perilloses o aquelles que tenen un cert grau de risc, acabaríem tancats i tancades a casa. On hi ha l'ésser humà, hi ha el perill. En canvi, ningú demana als toros si volen ser torturats. Més encara, els castellers són una activitat cultural, per passar una bona estona, per esbargir-se de la rutina i gaudir d'una bona estona. Aquest cas no és mateix que el dels toros. D' aquesta activitat, que ells anomenen cultural, se'n desprèn una professió: els toreros. La seva feina consisteix en torturar i matar animals, concretament toros (braus). Es guanyen un sou fent passar una mala estona a uns pobres animals mentre una colla de salvatges ho contemplen expectants des dels seus seients de la plaça. Contemplen com un torero es dedica a marejar un animal fent-lo passar per sota de la seva capa mentre el públic crida: olé,olé,olé. Que divertit! Després la gent s'enfada quan algú li busca les pessigolles o té un corcó al seu costat que no el deixa tanquil ni cinc minuts. Però això no és tot. El més expectant per aquesta gent és quan entrenen en escena les banderilles, bastons decorats amb banderetes, amb una llengüeta de ferro en un cap, que els toreros claven al bescoll dels toros. Els agrada veure com claven aquesta banderilla, com perforen la pell de l'animal, com raja la sang d'aquesta ferida que el torero acaba de fer molt bravament, perquè clar, enfrontar-se a un toro té la seva dificultat i el seu perill també; per tant, els qui ho fan són molt valents. Que fàcil és enfrontar-se a algú o algun animal quan està ferit. L'espectacle continua: després d'una banderilla en ve una altra, i una altra i així van fent, fins que el pobre animal, malferit i abatut, no pot aguantar més aquesta tortura, aquesta carnisseria i cau derrotat enmig de la plaça. Però això no és tot. El torero no en té prou amb malferir-lo amb banderilles que necessitja l'ajuda d'una altra persona, muntada a cavall (pobre cavall, tot s'ha de dir), que duu a la mà una llança. És que les banderilles només tenen set o vuit decímetres de llarg, poca cosa per un animal tan robust com aquest. Necessiten un pal molt més llarg, de ferro si pot ser i punxegut i tallant. En aquells moments té lloc a la plaça un enfrontament desigual: dos contra un. Bé, en realitat l'enfrontament desigual és des del principi: l'animal només té el seu cos (banyes) i la seva força per defensar-se; el torero té la seva arma, les banderilles. Tanmateix, hi ha toros que no es deixen prendre el pèl per un xixarelo que es defensa amb unes banderilles de pinxo moruno. Els envesteixen i els claven una bona cornada als testicles. Llavors sí que es pot dir que els tenen ben agafats pels collons/ous. Però no tots els toros tenen la mateixa sort que aquests valents (i vés a saber que els deu passar a aquests valents).
Tornant al tema de la justificació de les "corridas de toros", molta gent les defensa dient que mengem animals (pollastre, porc, conill, gall d'indi, peix, vedella, etc.) i ningú es queixa. Senyors i senyores, els animals també es mengen els uns als altres per sobreviure. Si anéssim a la selva i ens trobéssim un lleó, el rei de la selva li importaria un rave que nosaltres fossim "humans", ell el que voldria es satisfer la seva necessitat bàsica, que és menjar. No és el mateix matar un toro perquè vols alimentar-te, que tenir-lo allà al mig d'una plaça torturant-lo perquè t'ho passes bé i d'una manera o una altra necessites treure el teu orgull i mostrar a la gent la teva bravesa: oooh! Que valent que sóc!


En segon lloc, el PSOE i el PP s'han unit per defensar la mateixa causa. Encara resultarà que no són tan diferents, almenys en temes com aquests. Doncs bé, el seu argument ha sigut que totes les festes populars que se celebren a l'Estat espanyol tenen empara legal i és difícil distingir, segons els senadors Francisco Javier Sanz (PSOE) i Javier Marqués (PP), què és maltractament i què no ho és. També han recordat la participació massiva que aquestes festes tenen, la seva capacitat d'atracció turística i la repercussió turística que tenen allà on se celebren. Vaja, tot un producte per superar la crisi. Potser aquesta atracció turística és més negativa que positiva. O potser no, potser atrauen salvatges d'arreu del món perquè n' hi ha uns quants i unes quantes.
Pel que fa al maltractament, el diccionari de l'Encilopèdia diu que maltractar és tractar malament. Si aquestes persones que tenen un càrrec com és el de senador i no saben distingir què és un maltractament i que no ho és, ja podem plegar. Jo no sé si són conscients del seu paper en la societat, si s'adonen de les paraules que surten per la seva boca. Deixant de banda un moment el món taurí, quina mena de confiança inspiren aquests senyors a les persones maltractades ja sigui per violència de gènere, familiar, escolar, etc. ? Potser aquest tipus de maltractament sí que el veuen clar o potser no. La gent acostuma a alarmar-se quan veu sang. Si no hi ha sang no hi ha perill o almenys no tant. Però sembla ser - tornant un altre cop al món taurí- que la sang d'un animal no té la mateixa importància que la d'un ésser humà. Si es fessin "corridas de persones" la gent s'esveraria i ho prohibirien. Seria inhumà, cruel, no seria ètic, etc. En canvi, fer-ho amb animals desperta passions. Sí, és cert, desperta passions, passions salvatges. Les persones tenim drets, els drets humans, i els animals no en tenen. Típic argument d'un salvatge aficionat als toros. Que jo sàpiga, tant els humans com els animals són éssers vius que habiten en un planeta anomenat Terra. El tret que els fa diferents és que l'ésser humà és un animal racional. En poder utilitzar la raó, és quan comença a etiquetar el seu entorn. Que l'etiqueti no vol dir que conegui allò que s'amaga darrere d'aquest, sinó que ho fa per organitzar tots els elements del seu voltant a la seva manera. Per tenir-ho tot sota el seu control. Però el privilegi de poder gaudir de la raó no el converteix en l'amo del planeta encara que s'ho cregui. Simplement és un animal més en aquest sistema que sort té de la raó per desenvolupar-se. Per això, no té cap dret en tortuar els animals. No pot utilitzar les seves lleis contra una altra espècie perquè li serien favorables. Clar, tot giraria entorn de l'ésser humà.

Per acabar, voldria tornar al començament del text, on he titllat la defensa d'aquest senador com a ofensiva. Per què és ofensiva? Perquè intenten defensar o justificar les corridas de toros comparant-les amb els castellers, tota una activitat tradicional i cultural catalana. No saben defensar-les per elles mateixes. Necessiten buscar una víctima, en aquest cas una activitat cultural catalana. No saben reafirmar la seva identitat sense haver d'ofegar la nostra. Tenen una unitat patriòtica tan fràgil que necessiten controlar totes les seves parts (les nacions que formen aquest Estat). Anul·len qualsevol manifestació cultural d'una nació perquè no es vegi la diferència que hi ha entre el centre i la perifèria, en aquest cas, entre Espanya i Catalunya. No saben com fer-s'ho perquè no es noti que Catalunya és una nació. És l'única manera que tenen de mantenir aquesta unitat aritificial.

Els Tirallongues de Manresa

Visca els castellers!!! Els Castells, patrimoni cultural i immaterial de la humanitat el setembre del 2010!!!

Ni art, ni cultura: tortura! Antitaurins/-es 100% !!!

Unió per aquestes dues causes!!!

La flama d'un sentiment: Primera Marxa de torxes a Manresa

El 10 de setembre, la nit abans de la Diada Nacional de Catalunya (11 de setembre), va tenir lloc a Manresa la primera Marxa de torxes per la independència. Felicito els organitzadors de la marxa perquè va estar molt ben organitzada, no va haver-hi cap incident (almenys que jo recordi) i tothom va a sortir a passar-s'ho bé i a encendre la flama d'un sentiment que mantenia- i encara manté- tota aquella gentada unida: la llibertat de la nostra terra! El camí cap a la independència dels Països Catalans.

El recorregut de la marxa va ser el següent: el punt de partida fou la Plaça Crist Rei on es podien comprar les torxes. Segons informen els diaris, les torxes, que n'hi havia unes 700, es van esgotar i molta gent va haver de fer el recorregut sense torxa. Parlant clar i català, la marxa va ser un èxit. Després vam recórrer l'últim tram del Passeig fins arribar a la Plaça Sant Domènec. Un cop a St.Domènec, vam continuar pel carrer del Born i, en arribar a la Plana de l'Om, vam enfilar el carrer Sant Miquel fins arribar al punt final, la Plaça Major on hi ha l'ajuntament. L'arribada va ser emocionant, almenys per a mi, ja que la gent estava cantant Els Segadors, el meu únic himne patriòtic. I en temps d'opressió, el meu cant de llibertat. A més a més, abans de començar els actes van sorgir del silenci els crits que clamen la llibertat. Un d'ells era el típic crit de: Independència! (I-Inde-In-de-pen-den-ci-à).

A la Plaça Major hi havia un escenari al fons del qual hi havia penjada una estelada gegant. Des de l'escenari van tenir lloc la lectura del manifest de la Festa per la Llibertat 2009: Som una nació. Nosaltres decidim, el parlament de Marcel Mateu, el cant dels Segadors i un concert.

La colla castellera Tirallongues també va participar a la Marxa de Torxes. Les seves actuacions van tenir lloc a l'inici i al final de la marxa. Quin goig escoltar el so de la gralla!!! M'encanta aquest instrument. Té un so molt agut, però per mi és un so dolç, carregat de sentiment, de tradició.

Per iniciar la marxa, els Tirallongues van aixecar un

pilar enmig de Crist Rei.

Els Tirallongues van alçar un altre pilar

en arribar a la Plaça de l'Ajuntament

Mentre la gent cantava l'himne nacional de Catalunya, Els Segadors, els Tirallongues van aixecar un pilar amb l'estelada.

A la plaça de l'ajuntament també es van ballar sardanes. El ball el van portar a terme el grup Manresa Dansa i el públic. Jo de petita havia ballat sardanes, però el pas que precisament van ballar a la plaça és el que no recordo...Sense comentaris.

Després d'una breu descripció de la Marxa, explicaré l'experiència des del meu punt de vista. Més que la meva experiència, explicaré les emocions que van sorgir de dins meu, ja que sense emocions ni sentiments, no hi ha 11 de setembre, almenys per a mi.
Mai he viscut una Diada tan maca com la d'ahir. Jo sóc molt poruga i el por em fa por, però per una vegada a la vida no li he tingut por o com a mínim la por es va reduir. Vaig decidir portar una torxa i que la meva flama formés part d'aquella estora de foc. Quanta bellesa! Era preciós veure els carrers plens de flames que caminaven pel mateix camí: el camí cap a la llibertat. El caliu està associat amb el foc, però aquell dia no només era el caliu del foc el protagonista, sinó el caliu de tota la gent que va participar en aquest acte simbòlic. El caliu d'un poble, d'una llengua, d'una tradició i d'una terra. Hi ha gent que creu que els actes simbòlics no tenen importància. Sabent com som els éssers humans, el simbolisme no forma part de les nostres vides, almenys una part petita? D'entrada, a la Marxa de torxes ja teníem el simbolisme del foc, molt lligat a la cultura catalana. Hem sigut i som un poble maltractat. En el passat, ens van voler enfonsar, fer desaparèixer. Però vam renèixer de les cendres, com el fènix. I ara, també ens volen enfonsar, ens venen la seva demagògia per fer-nos callar i mantenir-nos contents d'una manera artificial i enganyosa, però no ens llevaran la nostra única arma: la paraula. No oblidem qui som: el poble del seny i de la rauxa. No callarem! Hi ha qui diu que fracassarem si fem un referèndum, que el NO ens ridiculitzarà. Fracassar no és vergonyós, allò que és vergonyós és no intentar-ho. Podrem fracassar, però el poble ja haurà expressat la seva opinió, ja haurà exercit un dret que la democràcia d'aquest Estat no li deixa exercir: que és la llibertat d'expressió. Més vergonyós és no deixar parlar un poble que viu sotmès sota un Estat "democràtic", que segons la democràcia el "poder" o part d'aquest recau sobre el poble. Sí, recau sobre el poble a l'hora de pagar impostos. Hi ha qui diu que no té valor el resultat d'una consulta feta en un poble independentista, Arenys de Munt. Què passa? Tindria més valor si el resultat hagués sigut un NO? Tindria més valor fer-la a l'Hospitalet o a Cornellà? Que jo sàpiga, la veu del poble d'Arenys de Munt té el mateix dret que qualsevol altre poble o ciutat, ja que no deixen de ser persones lliures amb dret de d'un país oprimit amb dret de decidir el que volen. Per tant, com a tals, poden demanar la llibertat de la seva terra per viure plenament en llibertat perquè com va dir Almirall: Ningú es pot sentir lliure si el seu poble no és lliure.





Tornant a la Marxa de torxes, a part de l'emoció que em va provocar veure la bellesa d'aquella estora de foc, també em vaig emocionar en sentir les paraules d'en Marcel Mateu. Sí senyor, tot un discurs ple d'arguments a favor de la independència. Arguments sòlids i amb sentit. No plens de mentides ni decorats amb la demagògia dels partits polítics com ara el PP, Ciudadanos, PSOE, etc.

Marcel Mateu

Per acabar, la llàgrima havia de caure i va passar cantant Els Segadors. Ja no va ser una emoció a nivell individual, sinó a nivell col·lectiu: veure tanta gent amb el puny esquerre alçat i cantant Els Segadors. No és un himne agressiu ni simpatitzant de l'odi. És un himne de defensa perquè en el moment que es va fer el poble havia de defensar-se. Com he dit abans, hem sigut un poble maltractat, especialment per la Corona de Castella (Espanya) i per França.
Bon cop de falç defensors de la terra!

Espero i desitjo que l'any que ve es torni a fer una Marxa de torxes. I si es fa, que sigui igual o millor que aquesta! Ah! I també desitjo poder participar-hi com a grallera dels Tirallongues ^^


Aquí us deixo el manifest.

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM

Amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, ens tornem a reunir en aquesta Festa per la Llibertat. I avui som aquí per tres bones raons: per memòria, per tenacitat i per dignitat. Ens trobem en uns anys decisius per al futur nacional de Catalunya, uns anys en què és especialment important que la nostra societat i els seus representants polítics sapiguem mantenir junts i amb fermesa la memòria dels objectius i els compromisos assumits, la tenacitat en l’exigència de respecte democràtic i la dignitat en l’afirmació dels nostres drets nacionals.

Mantenim la memòria dels objectius i compromisos, malgrat la infinitat de promeses incomplertes, malgrat l’allargassament indigne de les negociacions del nou finançament, que han volgut portar a límits insostenibles el dèficit de la Generalitat, i malgrat les dilacions injustificables de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Res d’això pot diluir la capacitat de resposta de la societat catalana i els seus representants.
Catalunya, com tota nació, té el dret –inalienable per cap constitució— de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania. Amb més motiu, per simple dignitat democràtica, no podem acceptar de cap manera que hi hagi noves retallades a l’Estatut. L’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya ja va ser negociat per les forces polítiques i retallat per les Corts espanyoles. No és democràticament legítim que el pacte polític dels poders legislatius català i espanyol sigui ara desvirtuat amb noves retallades o reinterpretacions a la baixa per un tribunal que ha mostrat reiteradament la seva escassa independència i la seva manca d’imparcialitat.

Mantenim doncs ben viva la memòria d’aquells compromisos democràtics, i reclamarem amb tenacitat que es compleixin, vetllant per comprovar en el futur immediat quins són els resultats finals del finançament i l’Estatut, com a pedres de toc de la credibilitat democràtica del sistema polític espanyol.

Un sistema de finançament que acabi mantenint amb nous subterfugis l’espoli fiscal de Catalunya en comptes d’arribar a un tracte equivalent al sistema de concert econòmic seria un frau i faria inviables les polítiques socials que reclama la societat catalana. Un estatut desvirtuat, que no respecti els acords competencials, el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya o l’equiparació del deure de coneixement entre les llengües oficials, seria una estafa política impresentable, després d’haver assegurat que es respectaria la voluntat expressada pel Parlament de Catalunya.

Però que quedi ben clar que aquest no seria el fracàs del catalanisme, sinó de l’Estat autonòmic, i el punt de partida indiscutible del procés cap a la plena sobirania de Catalunya: qui podrà atrevir-se a defensar que ens cal continuar subordinats a un Estat que ni tan sols és capaç de mantenir els compromisos contrets democràticament?

En aquests anys serà doncs més decisiva que mai la unitat de la societat i de totes les forces catalanistes en l’afirmació de la dignitat i dels drets nacionals de Catalunya. En efecte, és especialment important que la nostra resposta davant del previsible desenllaç negatiu del procés estatutari sigui tan enèrgica com serena, tan carregada de convicció com elaborada sistemàticament i amb el més ampli acord de totes les forces catalanistes de debò.

Si es confirma que el procés estatutari és una via morta, caldrà construir amb unitat i rigor un projecte nacional sobirà amb el qual es pugui identificar una àmplia majoria de la societat catalana. Un projecte que respongui a la voluntat popular i respecti plenament el nostre dret a decidir. Perquè som una nació i nosaltres decidim.

Visca Catalunya lliure !!*!!

I tampoc oblidem els nostres companys i les nostres companyes de la Catalunya Nord, de ses Illes i del País Valencià !!*!! Visca els Països Catalans lliures !!*!!

Una nova etapa

Aquest dimecres vaig tancar definitivament la meva etapa com a batxiller en obrir-ne una de nova: la universitària.
D'una banda, és una etapa que ens fascina perquè és un canvi molt gran. Gran, aquesta és la paraula. Tant el canvi com nosaltres som grans, en teoria. Deixem de ser uns adolescents i unes adolescents i ens convertim en adults i adultes. Potser ens veiem petits i petites, però per dins hem de començar a adquirir la consciència d'una persona adulta. Dit amb unes altres paraules, ja no tindrem ni el pare ni la mare al nostre costat perquè ens resolguin els problemes o els dubtes que ens penetren per la ment o ens bombardegen en els moments més dificultosos. Tampoc els tindrem a la vora físicament, ja que ells treballaran en un lloc i nosaltres estudiarem en un altre; per tant,adquirirem independència. Com que el país encara no pot tocar-la amb les mans, comformem-nos de moment en tenir-la nosaltres primer. D'altra banda, el mateix canvi ens afecta d'una manera "negativa". Utilitzo aquesta paraula perquè els nervis, l'angoixa, l'enyorança i la desconeixença dels primers dies acostumen a fer-nos la guitza abans d'entrar a la universitat. Tanmateix, són uns sentiments o unes sensacions que necessitem per tenir present aquest canvi. A més, en el meu cas, l'enyorança no només em porta tristesa, també em porta bons records. Penso en el meu institut, en les amigues i els amics que he fet allà, en els professors i les professores, en la meva ciutat, etc.

Pel que fa a la meva carrera, estudio Filologia catalana. Un cop acabada la selectivitat o abans de fer-la, molta gent em va demanar quina carrera faria. Jo, de manera natural, deia Filologia catalana. Un cop dita la carrera, m'hauria agradat tenir en aquell moment una càmera per filmar l'expressió de la seva cara. Una expressió que transmetia avorriment, estranyesa, duresa...Vaja, un pal de carrera segons aquella gent! Però per a mi, sincerament, la seva cara o la seva opinió no tenia cap mena d'importància. Jo ja feia mesos que havia resolt el meu dilema: estudiar Dret o Filologia catalana? Filologia catalana! Després d'aquesta elecció, a mesura que van anar passant els dies, vaig adonar-me que no m'havia equivocat. La carrera de Dret hauria format part del meu projecte d'una manera artificial. Qui em va conduir cap a Dret no va ser la meva persona, sinó l'opinió exterior: pares, tieta, la gent del carrer, etc. També em va influir la situació que vam viure. En canvi, Filologia catalana és una carrera que he triat perquè m'agrada, perquè m'omple i perquè la sento, la visc. Estimo la meva llengua, la catalana, i la meva cultura, la de Catalunya. A més a més, sóc una persona de lletres. Vull conèixer amb profunditat els secrets de la nostra llengua i de la nostra literatura. Vull saber parlar i escriure bé la llengua que descriu el meu entorn, que em permet comunicar-me amb els altres, que em permet llegir i entendre els pensaments que moltes persones han deixat escrits en llibres, etc.
Molta gent pot pensar que tot això és un avorriment, però a mi m'agrada, em fascina. Si hagués escollit Dret potser, en un futur llunyà, hauria acabat sent la més rica de la comunitat de veïns-en els millors dels casos-. Però com a persona, seria pobra, ja que la feina d'avocada o de jutgessa no m'ompliria perquè no m'agrada defensar culpables- si aquest fos el cas- ni jutjar persones. A més, és una feina que t'absorbeix molt de temps perquè has de treballar els casos i, en el cas de jutgessa, una responsabilitat molt gran recau sobre les teves espatlles. En canvi, hi ha gent que pot pensar que com a filòloga catalana acabaré asseguda a la cadira d'un institut fent classe de català. Però el que no sap aquesta gent és que segurament jo seré la mar de feliç explicant la llengua catalana perquè em sentiré realitzada com a persona, hauré fet una carrera que m'omple.

Per acabar tot aquesta Bíblia, us desitjo un bon inici de curs!