Els barbarismes, les armes d'una mentalitat ignorant

Un barbarisme és una paraula o expressió d'origen estranger que els parlants d'una llengua han incorporat al seu lèxic, malgrat ser normativament rebutjada. Per exemplicar-ho, utilitzem el cas català-castellà: els catalanoparlants introdueixen molts mots provinents del castellà que normativament no han estat acceptats. En comptes de dir entesos o d'acord (català), els catalans i les catalanes diuen vale (castellà). Què vol dir vale? Si cerques aquesta paraula en un diccionari català no la trobaràs perquè no existeix. En català, per expressar que estàs d'acord amb l'opinió d'algú és tan senzill com dir això: d'acord. Aquesta paraula que costa tant que surti per la boca dels catalanoparlants té més sentit que el vale (no en té, directament). Com s'ha dit anteriorment, vale no vol dir res. En canvi, l'expressió d'acord! expressa conformitat, consentiment. A més, prové del mateix verb estar d'acord. També tenim altres expressions, com ara entesos. Aquesta expressió indica que t'has entès amb alguna persona. Tampoc feu traduccions literals (no feu el mateix error que vaig fer jo). Val en català no expressa un acord, sinó que és un paper que ens permet cobrar una quantitat de diners o rebre algun objecte.

El català té un vocabulari ric i extens que li permet descriure l'entorn que l'envolta: emocions, sentiments, estats, accions, etc. La majoria de catalanoparlants desconeix la varietat del lèxic català perquè es limita a utilitzar les paraules comodí (per això hi ha una mancança de sinònims) i a introduir paraules estrangeres (barbarismes), la majoria provinents del castellà: bueno, pues, desde luego, vale, deport, tubería, mantequilla, basura, tenir que, etc. Per què hem d'agafar paraules d'una altra llengua si el català ja les té? Per què no estalviem a les orelles el dolor de sentir aquestes barbaritats? A qui no li faci mal és que és sord. I quin mal hi ha si un/-a vol fer servir les paraules o expressions de la seva llengua, en aquest cas el català?

Cada mot té el seu origen, la seva etimologia. Un mot no sorgeix així com així. Les persones necessitem comunicar-nos les unes amb les altres, expressar el que sentim. Per això utilitzem les paraules, les eines que ens ajuden a etiquetar el món en què vivim. D'aquesta manera la resta de la gent entèn el que volem dir o el que sentim perquè darrere de cada paraula s'amaga una imatge o un concepte. Si la llengua catalana ha etiquetat d'una manera un concepte, no podem enganxar-li una etiqueta castellana perquè les cultures catalana i castellana són diferents. Cada cultura ens ensenya a veure el món d'una manera diferent perquè cada poble té la seva forma de vida i les seves tradicions. Si el català ha etiquetat la màquina que renta la roba amb el nom de "rentadora", no podem posar-li l'etiqueta castellana "lavadora" perquè als territoris de parla catalana no "lavamos" la roba, sinó que la "rentem". De la mateixa manera que mai diríem me'n vaig a "lavar" la roba, tampoc hauríem de dir lavadora perquè no té sentit. Cada llengua té els seus substrat i superstrat. A més a més, el castellà té molta influència de l'àrab mentre que el català en té més del llatí. Negar l'obvietat de l'etimologia és buscar tres potes al gat.

Desconec el mal que pot provocar l'ús del lèxic català, però sí que conec la conseqüència que pot comportar fer-lo servir: que la gent- que és molt "culta"- es rigui de tu. Des que era petita que m'han ensenyat que les coses s'han de fer bé per obtenir resultats positius. Doncs ara resulta que el fet de parlar correctament és motiu de mofa. Si dius llumí, doncs, xicot, canonada, bossa, embragatge, escombraries, etc., esdevens un/-a Pompeu Fabra. Seria tot un honor ser com aquest bon home, però sembla ser que per aquesta gent no és cap elogi. Tot al contrari, és una burla per anomenar-te indirectament perfeccionista i torracollons. La gent s'emprenya si la corregeixes quan s'equivoca. No pot suportar que algú que no és professor/-a li digui que s'ha equivocat. És una llàstima que pensi això quan l'únic que vols és ajudar-la. També s'ha de dir que hi ha correctors/-es pedants, però no tothom és així, gràcies a Déu.
En resum, si parles "bé" ets l'estrany o l'estranya perquè els altres - la majoria- parlen "malament". Curiós, però és el pes que té la massa. Per molt correcte que siguis, tu marques la diferència. Tanmateix, no vol dir que hagis de renunciar al lèxic català.

Per acabar, voldria explicar el que em va dir una persona fa mesos. Ho explicaré en present perquè no crec que hagi canviat de pensament. Aquesta persona es queixa de les persones que intentem parlar un català correcte. No li agrada que es corregeixi "bolso" per bossa, ni "traje" per vestit. Defensa l'ús dels barbarismes perquè d'aquesta manera la gent t'entén més que no pas si utitlitzes "floritures". I es queixa que TV3 vol ser tan correcta que arribarà un moment que ni ens entendrem a l'hora de parlar. Finalment, va venir la gran conclusió: "Al cap i a la fi el català és una traducció del castellà. Quan parlem el que fem és traduir, res més. Botiga és una traducció de tienda". L'home es va quedar ben descansat quan em va dir això. "Botiga" no és una traducció de "tienda". L'etimologia enderroca el seu "argument"(si se'l pot anomenar així). Per una banda, teniu l'etimologia de "botiga": 1203; del gr. bizantí apothḗkē 'dipòsit, magatzem', llatinitzat en apotica a causa de la pronúncia grega itacista apothíki. Per una altra banda, la de "tienda": del latín *tenda, de tendĕre, tender. El mot castellà "tienda" comparteix etimologia amb la paraula catalana "tenda": s. XIV; del llatí vulgar *tĕndĭta, forma substantivada d'un participi vg. tĕndĭtus, -a, -um de tendĕre 'estendre'. Això és degut al fet que el català i el castellà són llengües romàniques, és a dir, que tant la primera com la segona provenen del llatí, igual que el francès, l'italià, el portuguès, l'occità, el romanès, etc. El català no és cap traducció del castellà, ni el castellà del català.

De la mateixa manera que les matemàtiques han de ser exactes perquè les operacions surtin bé, la llengua també ha de tenir una estructura marcada. Tots els elements oracionals han d'estar ben cohesionats per obtenir un missatge coherent. D'aquesta manera, la gent s'entendrà. No és el mateix dir "perdó, impossible execució" que "perdó impossible, execució". En el primer cas, la persona se salva. En el segon, la persona és executada. Heus ací la importància que té un simple signe de puntuació, en aquest cas la coma.

Els qui es compliquen la vida són els ignorants. Amb tant desconeixement i amb tanta falta d'interès, al final seran ells els qui no sabran quin és el seu paper en aquest món. En canvi, les paraules sí saben el seu paper: descriure les nostres experiències personals per poder-les intercanviar amb la resta de la gent i, així, crear una experiència col·lectiva. En definitiva, són els pilars de la nostra comunicació.