Des que era petita he viscut amb la tradició del tió. Aquell tronc que dormia sota l'arbre de Nadal i s'alimentava d'arròs per agafar forces i portar-me els regals que li havia demanat. Aquell tronc que era colpejat per un pal mentre li cantàvem una cançó tradicional (cada família amb la seva versió, això sí). D'aquesta manera l'ajudàvem a cagar els regals.
Catalunya ja té un ésser màgic i nadalenc que li porta regals. Per què en necessita més, d'éssers màgics? El tió és fantàstic. És un tronc que aporta a la llar el caliu nadalenc. Sí, aquell caliu que necessiten les famílies perquè sembla ser que s'ha apagat a causa del consumisme. Més regals, més felicitat? Pobres infeliços. Al llarg del temps els objectes perden valor, sobretot aquells que en el seu dia et feien pagar un munt de diners per comprar-los. Per què? Perquè el valor (els diners) que pagaves o pagues per aquests regals és la novetat (joguines noves, per exemple), no l'encant que puguin tenir; dit en altres paraules, no tenen res que els faci especials, són objectes buits. Per exemplicar un objecte especial, us faré aquesta pregunta: heu tingut mai o teniu algun objecte especial pel sol fet que us l'hagi regalat una persona que estimeu? I segurament que aquest objecte és petit, però d'un gran valor perquè manté un lligam estret amb algun record inoblidable. El tió també és especial, només cal que llegiu la llegenda/història perquè ho comproveu. Aquí us la deixo. Gaudiu-la.
"El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, en cremar, donava béns tan preciosos com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons, etc.
Encara podem trobar, als pobles, cases en les quals el tió és un tronc gran que es posa a cremar al foc a terra, uns dies abans de Nadal. A partir d'aquesta forma més primitiva el tió evoluciona: el tió és un tronc, triat pels nens, que esdevé màgicament un ésser que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina de la casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Ben aviat, aquesta característica d'animal fantàstic es reforça a partir d'afegir al tronc unes potes, aprofitar la forma de la fusta per figurar la cara, posar-hi una llengua. Així trobem el tió tal com el coneixem ara a ciutat: un personatge que sembla una bèstia, que cada any arriba uns dies abans de Nadal, que resideix a la cuina o, sobretot, al menjador i al qual cal donar aliments - els tradicionals eren garrofes i pa sec (ara li posen més coses) - i aigua, per tal de rebre els seus obsequis. A ciutat ens trobem amb tradicions familiars, en les quals el mateix tió ha servit per tots els fills d'una casa, i encara ha passat d'una generació a l'altra.
D'una forma o altra el tió té un mateix objectiu: oferir regals als de la casa. Regals que han variat amb el temps: primer eren bàsicament dolços, neules, torrons,etc., allò que es necessitava per a celebrar la festa. Avui hi ha una tendència a fer servir el tió per fer presents de més envergadura. Amb tot, cal diferenciar la tradició del tió d'altres costums i personatges nadalencs. El tió no ha estat mai una màquina de portar regals. El tió és fa cagar, segons el costum de cada casa,
A diferència d'altres costums i personatges, procedents de cultures d'altres països, dels quals només en coneixem la forma més superficial (arbre de Nadal, Pare Noël, etc), el tió ha conservat tot un ritual tradicional. Fer cagar el tió és una cerimònia domèstica o de petita comunitat (escola, colla d'amics), que consisteix en el cant d’una o més cançons característiques per acabar finalment colpejant el tronc amb força".
El Nadal no és cap merda ni cap avorriment. En tot cas, nosaltres haurem fet quelcom malament perquè sigui així. No ens deixem influir tant pels Senyors del dòlar, que ja en tenim prou amb la Coca-cola i l'anglès. No som radicals, simplement volem conservar la nostra identitat. Massa amables seríem si acceptéssim elements estrangers a casa nostra en detriment de la cultura autòctona, la nostra. Els podem deixar passar, però després cadascú a casa seva. Si una cultura es menja una altra, al final ja no viurem en un món plural, oi? Ja no hi haurà tanta riquesa cultural, oi? Doncs coi, en comptes de fer tant de profetes i lamentar-nos, actuem.
En conclusió, el Tió no serà mai el germà del Pare Nadal. Si el volem conservar, el tió, només depèn de nosaltres. També aprofito per defensar i reivindicar la Castanyada. No hi ha res com unes bones castanyes! Ni ratpenats, ni carbasses ni bruixes.
BON NADAL A TOTHOM!!!
Quina patxoca que fa aquest tió! jaja
ResponEliminaJo trobo a faltar el meu... pobrissó, me l'estimava molt; m'ho creia tan.... què innocent! jaja
Com han canviat els tions!!!
ResponEliminaEl tió dels meus cosins és com aquest. En canvi, el meu era un tronc sense boca, sense ulls, sense nas, etc. Tanmateix, jo també me l'estimava mooolt. Ivette, no pateixis. Jo també m'ho creia! Em feia tanta il·lusió que arribés Nadal perquè em cagués els regals hahaha
Aii fillaaa, que innocents!! hahaha