Fins que el teu "amor" ens separi...

"Fa set anys que em portà a l'altar on em va prometre que m'estimava i que m'estimaria sempre. Jo, amb els ulls tancats, vaig entregar mon cor a l'atzar. No sabia què m'esperava; els meus ulls, brillants i cecs d'il·lusió, no em deixaren entreveure el final de l'altar ni el començament de l'infern...Ens vam jurar amor etern fins que la mort ens separés...". Aquest és l'inici de la meva història, una vida coberta d'or i de glòria que, després de tants anys, grana és el "vel" que m'ha acabat cobrint...

Dia 19 de novembre del 2010. Avui és el meu aniversari. El meu marit m'ha sorprès, però també m'ha ofès. M'ha donat molts regals, però d'abraçades i de petons, no me'n ha fet cap. Ara bé, no els hi he reclamat perquè no volia que pensés que sóc una capriciosa. Els regals m'han omplert la casa, però el seu menyspreu m'ha buidat el cor.

Dia 20 de novembre del 2010. Encara espero la seva abraçada. Al carrer fa fred i el seu menyspreu em congela els sentits. Necessito una mostra d'afecte, que em tingui entre els seus braços. Quan torna a casa, se'n va directe cap a l'habitació. Fuig de la meva presència o, directament, ignora les meves llàgrimes que busquen una resposta en la seva gèlida mirada. No sé què li he fet, estic molt angoixada. Fa dies que no em diu res. Li dic alguna cosa i em gira la cara. I si hi ha hagut un malentès? No sé què puc fer. Si parlo, les paraules se les emporta el vent. Si ploro, les llàgrimes cauen en l'abisme. I si no faig res, la tristesa em consumeix.

Dia 21 de novembre del 2010. Avui ha tornat a obrir la boca, però ja no li sortien paraules dolces. Els racons de casa s'han omplert de crits i per l'aire volaven les coses. No entenc el seu comportament. Perquè estigui així, què he fet malament? Potser hauria de parlar amb ell...Però com? Què li puc dir i com puc fer-ho perquè no s'enfadi? O potser...hauria de callar com sempre.

Dia 22 de novembre del 2010. Duc el seu "amor" marcat a la pell. Avui m'ha colpejat. Que dolorosa que és la lluita pel teu amor...! Després, m'ha començat a escridassar i a insultar-me. I amb un cop de puny ha trencat el vidre de la porta de la cuina. Jo plorava com una desesperada. Tenia por, però ell ni s'immutava. Deia que tot això m'ho mereixia perquè és així com havia escollit dur la meva vida.

Dia 23 de novembre del 2010. Avui hem anat a sopar amb uns amics. El meu marit estava diferent. Tota l'estona m'acaronava i em deia que sempre em voldria tenir al seu costat. Després d'escoltar les paraules que feia temps que les meves orelles desitjaven sentir dins seu, he pensat que tot s'havia solucionat, que allò passat només havia estat una crisi. Malauradament, tot eren artificis per disfressar la veritat...Una veritat dolorosa, una situació difícil.

Dia 24 de novembre del 2010. Avui estava molt furiós. El seu odi, a través de la mirada, m'ha travessat el cos. M'he amagat en un racó. Estava molt espantada...Tant debò, no m'hagués amagat en aquell racó! Ell s'ha acostat cap a mi i m'ha agafat pel coll. No podia respirar, em faltava l'oxigen. No em podia defensar perquè em pesaven les cames i la por m'havia deixat sense forces. En veure que ell m'estava escanyant, la meva filla cridava i plorava: "Papa, si us plau, deixa-la anar!". Però ell no l'escoltava, només mirava com els meus ulls anaven perdent la mirada per l'horitzó.

25 de novembre del 2010. Avui tinc una cita al cementiri. És el dia del meu enterrament. La meva família ha vingut per dir-me, en veu tremolosa, l'últim adéu, però és que jo, abans de marxar, també he vingut per acomiadar-me d'ella per sempre. Tots aquests anys de martiri han hagut d'acabar tràgicament. Faig una mirada cap al cel i veig unes noies cobertes d'una aurèola lila...Malauradament, hi ha hagut més cites anteriorment.


Aquesta història no és de ciència ficció. És la trama quotidiana que es desenvolupa, cada dia, en moltes llars d'aquest món. La sang cobreix les seves ànimes i la ignorància oculta la realitat. I així, històries infinites de dones sotmeses a la brutalitat. Depèn de nosaltres poder enderrocar la societat del patriarcat, basada en el masclisme. Tant les dones com els homes som éssers humans amb dret de gaudir de la vida i de viure-la lliurement, és a dir, com nosaltres volguem, no com vulguin els altres. Ningú ens la pot dirigir!

Avui, 25 de novembre, diguem PROU a la violència envers les dones!!!


Dona, rebela't! Fes-te sentir!

Catalunya diu adéu a en Joan Solà

Avui al matí, quan he arribat a la Facultat de Filologia, per fer temps m'he assegut a un dels bancs que hi ha al pati. Poc després, ha vingut un company i amic meu. Després de saludar-me, m'ha anunciat la mort d'en Joan Solà. No podia, ni m'ho volia creure. Era una notícia que em sobtava, ja que ahir mateix, a classe de Català Estàndard, la professora ens parlava d'ell. Encara recordo els ulls brillants i el somriure d'orella a orella que tenia la professora quan recordava els ensenyaments i les anècdotes d'en Joan Solà. "Ell és com un radar de la llengua catalana", va dir més o menys ahir a classe. Qui ens anava a dir que ahir, dimarts 26 d'octubre, estaríem fent referències a classe, com de costum, sobre en Joan Solà, i que avui, dimecres 27 d'octubre, estaríem plorant i lamentant la seva pèrdua?

Jo no m'ho puc dir gaire cosa sobre ell, ja que no he tingut l'oportunitat de tenir-lo com a professor. M'hauria agradat molt, ja que després d'haver utilitzat obres seves per fer un cas pràctic sobre sintaxi, m'ha enamorat la seva manera d'explicar i fer entendre l'estructura de la llengua catalana. Plantem cara va ser el primer llibre d'en Solà que em vaig comprar. Després que el nomenessin Premi d'Honor de les Lletres catalanes (2009), me'n vaig anar a la llibreria a cercar aquest llibre, ja que volia conèixer a fons aquest personatge tan erudit i alhora tan humil. No m'arrepenteixo gens d'haver fet aquesta compra. Gràcies al capítol 123, "A París no em banyava", em va quedar clara la diferència entre "A París no em banyava" i "A París no m'hi banyava".

Torno a repetir que no l'havia tractat mai, però sí que me l'havia trobat per la facultat. De la mateixa manera que a la quitxalla li fa il·lusió trobar-se futbolistes, a mi em feia il·lusió trobar-me el gran referent actual de la Filologia catalana, un home que anys enrere havia estat el que jo sóc ara: estudiant de filologia catalana. A tots dos ens va empènyer l'amor i la curiositat envers la llengua. Per tant, em feia il·lusió creuar-me amb una persona que havia dedicat la seva vida a l'estudi i a la defensa de la llengua del país. Un home que havia treballat com una formigueta, durament i humilment. Tot un exemple a seguir. Per tant, filòlegs i filòlogues, "Plantem cara" tal i com el gran Joan Solà va fer en el seu dia.


Joan Solà, descansi en pau.

Els nous conillets d’índies de l’asfalt

Enmig de l’enrenou promogut per la vaga general del 29 de setembre, és a dir, avui el Congrés de Diputats ens ha volgut delectar amb una “proposta” per tal d’entretenir-nos una estona i desviar l’atenció de la vaga cap a una altra banda. El diari de la Catalunya central, la Regió 7, explica que “El Congrés dels Diputats ha aprovat per unanimitat una proposició no de llei del PSOE que insta el Govern a suprimir la limitació de velocitat màxima de circulació a 80 quilòmetres per hora per als conductors novells.” Segons la diputada socialista Meritxell Cabezón la limitació actual de 80km/h no té cap mena de justificació, ja que “va ser aprovada el 1974, època d'uns límits de velocitat màxima que obeïen a la necessitat de donar resposta a la situació imposada per la crisi del petroli, que imposava una reducció del consum ". I què té a veure la crisi amb els conductors novells? Suposo que en aquella època tothom anava a 80, no només els novells. A més a més, ara tampoc és que la situació del petroli sigui l’adequada per consumir a tort i a dret. També argumenten que abans només hi havia carreteres convencionals i que el trànsit i els vehicles eren molt diferents. Avui dia tampoc pots anar a més de 90km/h a les carreteres convencionals. Pel que fa al tipus de vehicles, ara són més potents (tenen més cavalls) i són més segurs. Tanmateix, és força contradictori. Els polítics s’obstinen que els límits de velocitat s’han de complir, però es continuen fabriquen cotxes els cavalls dels quals superen amb facilitat aquest límit. Més encara, per una banda, els “verds” demanen velocitats moderades o inferiors a 100km/h per reduir la contaminació de l’atmosfera. Per una altra, Hummer, Audi, BMW i companyia consumeixen, una altra vegada, a tort i a dret. Senyors i senyores, si tant els preocupa el medi ambient i la seguretat vial, comencem per la base de l’edifici: evitem la fabricació de “joguines” atractives pels malalts de la gasolina. Malauradament, així no es farà perquè pel mig hi ha els diners, la batuta del circ polític i econòmic. Per tant, quina és la solució? Col·locar radars. Una bona idea per recaptar els diners d’aquells ximples que cauen en la trampa. Els polítics són unes sangoneres, però és que els/les conductors/-ores hi cauen de quatre grapes. Com més corri la gent i més se salti els límits, més incentivat estarà el govern per fer l’agost per mitjà dels radars.

Tornant al tema del nou límit de velocitat per als novells, el tercer argument que ha donat el Congrés per recolzar la proposta és que el límit actual "incideix negativament en la fluïdesa del trànsit, dificulta la seva gestió i pot arribar a suposar en determinades circumstàncies un perill o risc per a qui la practica", segon informa el Regió 7. Primer de tot, si els conductors novells que circulen a 80km/h pel carril de la dreta (utopia), havent-hi dos més per avançar (el central i el de l’esquerra), com és que impossibiliten la fluïdesa del trànsit i, en canvi, els camions no? Més encara, si trobar-se de tant en tant un, dos o tres conductors novells per les autopistes o autovies, dificulta la correcta circulació dels vehicles, com és que a l’àrea metropolitana de Barcelona el límit de 80km/h és ideal per evitar accidents i contaminació? A l’àrea metropolitana tots els vehicles han de complir el límit, siguin novells, no novells, camioners, etc. En canvi, en una autovia/autopista només l’ha de complir el/la principiant. Per tant, no és més normal que els embussos es produeixin allà on tothom vagi a una velocitat determinada? En segon lloc, es diu que anar a 80km/h pot suposar, en determinades ocasions, un perill per al conductor o per a la conductora. Se suposa que s’està parlant d’una persona que no té experiència davant del volant, que no fa ni un any que ha obtingut el permís de conducció. De tot hi ha a la vinya del Senyor: hi ha novells i novelles més madurs/-es que d’altres; d’altres que han obtingut el carnet, però que encara no se senten segurs/-es per afrontar els reptes de la carretera sols/-es, sense l’ajuda del professor/-a i, malauradament, també hi ha aquells/-es que creuen que l’obtenció del carnet és l’últim pas, el que els qualifica com a “bons/-es” conductors/-es. Aquest tipus de principiant té la trista necessitat de demostrar que “tot ho controla”, sobretot li agrada exhibir-se davant dels amics o de les amigues perquè li riguin les gràcies, perquè el seu orgull d’ignorant es creixi amb els elogis. Jo he vist conductors novells fent eslàloms a l’autovia i a més de 100km/h. També n’he vist d’insegurs a l’hora de canviar de carril que, fins i tot, certa incerta va estar a punt de provocar dues col·lisions laterals, ja que el conductor novell, que circulava pel carril del centre i a més de 80km/h, es volia col·locar al carril d’esquerra (d’avançament) en el moment en què venia un altre cotxe. Si avui dia alguns principiants sobrepassen el límit de 80km/h, tot i tenir la pressió que els poden enxampar, quan la llei els permeti arribar a 120km/h, continuaran aplicant la regla de "sobrepassar-se 10km/h o més", és a dir, aniran a 130km/h o a 140km/h., com fan alguns i algunes no novells/-es. Per tant, l’autèntic risc, crec jo, és utilitzar els/les principiants com a conillets d’índies. A l’autoescola t’ensenyen la normativa i a saber a portar el cotxe, però el que no et poden donar no és perquè no vulguin, sinó perquè no es ven enlloc: l’experiència. La vida és l’única que cada dia te’n va donant una mica. A vegades, fins i tot, te’n dóna una dosi força gran perquè aprenguis de l’error. Davant d’un perill, una persona que no té experiència reaccionarà millor a 80km/h que no pas a 120km/h. Posem un exemple. Un novell pot ser un noi de 18 anys (o una noia), el qual té el carnet des de fa una setmana. Tenint en compte això, se’l deixarà anar a 120km/h? Si no ha circulat mai per l’autopista, com reaccionarà a 120 davant d’una imprudència aliena o pròpia? Primer ha de circular per carreteres comarcals, autopistes, autovies, conèixer el cotxe i el seu comportament damunt de l’asfalt. S’ha d’habituar a la conducció, ha de consolidar la seva actitud davant del volant; per tant, això requereix un temps. Si els de la DGT fan anuncis per evitar els excessos de velocitat i, consegüentment, la mortalitat en accidents de trànsit, per què es vol que ara els novells puguin arribar a 120km/h? Jo creia que més valia arribar tard que mai.

Hi ha conductors novells que són més prudents que d’altres que fa força temps que condueixen. Alguns principiants, pel fet de ser-ho, tenen els cinc sentits posats a la carretera. En canvi, els no novells confien massa en ells mateixos. Els novells pequen falta d’experiència, i els no novells per excés d’experiència (sobrevaloració de les seves capacitats; orgull). Per sort, no tothom és un novell insegur ni un no novell prepotent.

Aprofitant el rebombori d’aquesta notícia, a la versió digital de “La Vanguardia” un lector ha comentat que “ a quien no le guste la velocidad que no conduzca”. Noi, jo et contesto que a qui li agradi la velocitat, que se’n vagi al circuit de Montmeló. Que surt car llogar el circuit? És cert, però córrer a la carretera et pot sortir més car. La vida no té preu. Malalts de la gasolina i l’adrenalina, conduir no és sinònim de córrer. Conduir, segons el DIEC, és “fer anar un automòbil”. Per mitjà de l’automòbil transportem persones o coses. Dit en altres paraules, els cotxes són els carros del segle XXI; és un mitjà de transport. Malauradament, com que és un mitjà que el pot conduir tot tipus de persones, en moltes ocasions és conduït per imprudents que arrisquen la seva vida i la dels altres. Si es troben un vehicle que va a 80 o a 100 per l’autopista ja va lent, que pot provocar un accident. No, maco/-a; no t’equivoquis. Ets tu qui corre massa i, com a conseqüència, et pots “menjar” els cotxes del davant. Ja tenia raó el meu professor “presumeixen de saber córrer, però no de saber frenar”.

Quan entrarà al cap d’aquesta gent tan tossuda i cega que un cotxe no és un joguina, sinó una màquina amb la qual es pot fer molt de mal si se’n fa un mal ús? Per què córrer? Si es té pressa, se surt abans de casa. Si dones consells per a la seguretat vial ets una iaia o una hippie. Si estàs a favor de la velocitat i de canviar els límits, et modern/-a. Doncs jo, sincerament, prefereixo ser una iaia per dues raons: perquè m’estimo i perquè fins al moment present, les lleis que cadascú s’ha agafat per la seva banda no han reduït la mortalitat, sinó que l’han augmentada. Som humans, estem destruint la nostra llar, el planeta; originem conflictes innecessaris que acaben desenvolupant guerres frívoles, etc. Tenint en compte aquest historial, no és estrany que també llancem la vida a la carretera. Ja tenen raó els que diuen que “alguns que van anar a parar al cementiri és perquè tenien pressa”. La ciència ja pot presumir que som l’únic ésser viu racional, però aquesta “racionalitat”, a vegades, ens converteix en més salvatges que els animals.

Com a conclusió, aquesta proposta és arriscada i contradictòria: als novells se’ls demana que accelerin i als qui fa uns quants anys que condueixen se’ls demana que redueixin la velocitat. L’experiència no era un grau? Si 80km/h és realment una velocitat "perillosa" i 120km/h una velocitat excesiva per una persona sense experiència, aquests polítics no coneixen l'existència de velocitats intermèdies, és a dir, 90km/h o 100km/h?

Si cliqueu damunt d'aquest enunciat (que és un enllaç), podreu veure un vídeo relacionat amb la notícia. Aquí entrevisten alumnes, professors d'autoescola i d'altres ciutadans perquè donin la seva opinió respecte al tema.

Salut i seny davant del volant! ;-)

Una conductora novella dixit.

Un premi sense sentit

Avui la selecció espanyola de futbol s'ha endut el Premi Príncep d'Astúries. Segons el diari esportiu Marca, el jurat l'ha cregut mereixedora del premi perquè "la selección ha tenido la virtud de crear una técnica y un estilo de juego admirados mundialmente y que se presentan en muchos países como pauta a seguir". Si aquesta és la raó que ha empès Espanya fins al primer lloc, passant per damunt dels altres candidats, la meva pregunta és: per què el Barça no va rebre la mateixa distinció l'any en què va guanyar el triplet (Copa, Lliga i Champions)? Aquella temporada, per a la gent blaugrana, va ser inoblidable. L'arribada d'en Pep Guardiola a Can Barça va trencar la mala ratxa que el Barça arrossegava des de feia dues temporades. Gràcies a la filosofia del nou entrenador, el Barça va ser capaç de desplegar un estil de joc que, allà on anés a jugar, enamorava tots els espectadors, ja fossin culers o de l'equip rival. Finalment, gràcies a l'esforç, a la regularitat i a la tècnica van aconseguir el que mai cap equip ha pogut atènyer: les sis copes (Lliga, Copa, Champions, Supercopa d'Europa, Supercopa d'Espanya i Mundial de clubs). El Barça esdevingué el Barça de les sis copes.

La selecció espanyola actual compta amb vuit jugadors del primer equip del Barça: en Valdés, l'Iniesta, el Piqué, el Puyol, el Xavi, el Busquets, el Pedro i el Villa (incorporat al conjunt blaugrana aquest estiu). Al Mundial, la meitat dels onze jugadors que hi havia damunt del terreny de joc eren culers. El cervell de la "Roja" era, per excel·lència, en Xavi. Ell, juntament amb l'Iniesta i el Busquets, eren els encarregats de distribuir el joc del combinat espanyol. Pel que fa al mur defensiu, què faria Espanya sense l'experiència professional d'en Carles Puyol o sense l'esperit lluitador d'en Piqué? La seva tasca defensiva va ser molt positiva.

Vet aquí la reflexió. Si la "Vermella" ha guanyat aquest premi pel seu joc, no l'hauria d'haver merescut també el Barça? Malgrat la influència que pugui tenir en aquest text el fet que jo sigui culé, tenint en compte les estadístiques, el Barça es mereixia més aquest premi, ja que la seva gesta va ser més extraordinària pel fet que competia en tres competicions alhora. És difícil i dur mantenir el mateix ritme tota la temporada; més encara si tens el calendari carregat de partits. La "Vermella" només jugava en una competició, el Mundial, i, a sobre, amb vuit jugadors del planter blaugrana. A més a més, molts equips nacionals han obtingut la copa del Mundial o l'Eurocopa. En canvi, el Barça ha estat l'únic equip que aconseguit el sextet i el primer equip (català) de la lliga espanyola que s'ha endut el triplet.

Pietat

A l'arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure
i l'últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.

Josep Carner

Avui, JC, ha tingut envers nosaltres el títol del poema: 'Pietat' :)

120km/h, 140km/h...Quan pensareu aturar-vos?

L'altre dia, de camí cap a Viladecans en cotxe, un amic meu em va dir que ja tenia ganes que arribés el mes de gener perquè jo abandonés la feixuga velocitat de 80km/h per la moderada de 120km/h...Dic moderada perquè després ell va afegir al seu discurs la següent teoria o regla de 3: "Com que ja farà un any que tindràs el carnet, podràs anar a 120km/h; per tant, podràs arribar perfectament als 140km/h...". En dir-m'ho, em vaig quedar pensativa. Podria dir "de pedra", però no va ser així perquè, tenint en compte que ell va a aquesta velocitat, ja m'esperava que m'animés a fer-ho també. Finalment, de la meva boca no va sortir cap mot; vaig deixar que el silenci contestés per mi. En no trobar cap resposta per part meva, el meu amic va tenir la necessitat de tornar a intervenir. Aquest cop, va deixar caure enmig de la conversa el tema sobre la plataforma del Moviment 140km/h. Ell es va preguntar en veu alta com deurien anar les firmes, si ja n'haurien haver recollit moltes. Aleshores, sí que vaig intervenir-hi jo: "No ho sé, només sé que la meva no la tenen ni la tindran." "No!? Jo em pensava que havies signat?", em va demanar tot sorprès. A la meva resposta anterior vaig afegir-hi, amb un to sarcàstic, que en lloc de crear plataformes a favor d'un augment del límit de velocitat (en aquest cas, de 120km/h a 140km/h), el que haurien de fer és una recollida de signatures per pagar el graduat escolar als eixelebrats que posen en perill la seva vida i la dels altres a la carretera.

Avui cerquen signatures per recolzar el Moviment 140. Demà, què serà, el Moviment 160? Per justificar aquesta demanda, expliquen que a molts països d'Europa 140 és una velocitat legal, fins i tot a Alemanya hi ha trams sense límit de velocitat. Fatalitat humana: comparar-nos els uns amb els altres. Si els alemanys tenen trams de carretera sense límit de velocitat, segurament es deu a la seva actitud davant del volant, és a dir, deuen (dic 'deuen' perquè no ho sé del cert) ser conscients que estan conduint un vehicle no pas una joguina (la comparació és patètica, però és que a la carretera et trobes cada individu que t'empeny a pensar que hi ha gent que es creu que entre les mans té un cotxe de Scalextric), deuen ser més respectuosos amb els altres usuaris de la via, deuen circular per la dreta deixant els carrils per avançar lliures, la qual cosa evita embussos; deuen conèixer l'existència dels intermitents; per tant, els utilitzen per indicar que faran un canvi de direcció, etc. Les carreteres de Catalunya, en canvi, semblen Can Pixa rellisca: la gent va per on vol (per sort, no tothom), fins i tot, hi ha cotxes que circulen per l'esquerra i, a causa de dur una velocitat més lenta que els vehicles que els segueixen, els fan frenar. Com a conseqüència, es produeixen obstruccions al carril esquerre, mentre que el carril dret està lliure (i això que l'esquerre servia per avançar...). Quant als intermitents, hi ha gent que desconeix la seva existència (sobretot a les rotondes, ja siguin urbanes o interurbanes). Per exemple, al davant tens un cotxe que de cop i volta comença a frenar. Consegüentment, et fa frenar a tu també. No entens el perquè de la frenada. Uns quants metres més endavant veus que pren una sortida i abandona la via. Tant li costava indicar amb l'intermitent que sortiria de la via per prendre la propera sortida? El simple gest de posar l'intermitent hauria proporcionat una informació beneficiosa per a tothom. Tal i com em va dir un dia el meu apreciat professor de l'autoecola: "Posar un simple intermitent pot evitar un accident (o una topada ximple)". És cert, no va exagerar, ja que molts cops vas per la ciutat i el del teu davant, de sobte, es para enmig del carril. Senyor/-a, per a què serveixen els quatre intermitents?

Tornant al consell que em va donar el meu amic (Com que ja farà un any que tindràs el carnet, podràs anar a 120km/h; per tant, podràs arribar perfectament als 140km/h...), si la velocitat màxima permesa és de 120km/h, per què he d'anar a 140km/h? Per què he d'infringir la norma? Què en treure, de beneficiós? De beneficiós no ho sé, però de dolent sí. Infringir la norma em pot portar conseqüències administratives, com ara multes i resta de punts. Desafiar l'asfalt, em pot costar la vida o part d'ella. Ah! I no només la teva, sinó la dels altres. Aquí ja estem tocant la llaga amb els dits. Doncs bé, reconec que he pogut tenyir de dramatisme aquesta afirmació, però, si un dia he de frenar de cop i volta per qualsevol emergència, no tindré més probabilitats de patir un accident si vaig a 140km/h que no pas si vaig a 120km/h? En anar més ràpid, més trigaré a frenar el cotxe. Pel que fa al cop, no serà més fort si el rebo a 140km/h que a 120km/h? Tal i com em va dir un dia el meu estimat professor de l'autoescola " la gent presumeix de saber córrer, però ningú presumeix de saber frenar". Frenar és tan o més important que accelerar. Accelerar pots fer-ho en qualsevol moment. En canvi, per frenar has de tenir moltes coses en compte: la manera com frenes (suaument o bruscament), calcular la distància de frenada, etc.

Sincerament, no sé quina és l'opinió que ell té sobre la vida, però la meva sí que la tinc molt clara: me l'estimo, per això prefereixo abans arribar tard que mai. Només en competicions atlètiques et donen premis si arribes el primer. Quan viatges i fas trajectes en cotxe o en qualsevol altres mitjà de transport, l'únic premi que preval per damunt de qualsevol altra cosa és arribar a port i retrobar-te amb les persones que t'estimen. Per tant, no correré amb el cotxe per tal de no correr riscos a la carretera.

Com a conclusió, i ja per acabar, només deixeu-me dir que jo em vaig treure el carnet de conduir per poder desplaçar-me en cotxe fins als llocs on no puc fer-ho a peu, per no haver de dependre del transport públic ni dels seus horaris inflexibles ni de les seves tarifes de jutjat de guàrdia. D'entre els meus motius, no hi figura cap relacionat amb el fet de córrer. Sóc conductora, no una pilot de Fórmula 1. Qui vulgui córrer, que se'n vagi al circuit de Montmeló. Si ho troba car, que reflexioni: la vida té un valor massa gran per malmetre-la de qualsevol manera; per tant, jugar-se-la a la carretera t'acaba sortint més car que en un circuit. El circuit el pots tenir per a tu sol/-a; la carretera no.


Salut i gasoil o gasolina (benzina, si us agrada més)! :)

Planys

- Si jo volés!- la fulla va pensar.
- Au, volem!- diu l'ocell-. Què s'hi farà!

Josep Carner