i l'últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.
Josep Carner
Avui, JC, ha tingut envers nosaltres el títol del poema: 'Pietat' :)
divendres, 3 de setembre del 2010
Pietat
A l'arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure
i l'últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.
Avui, JC, ha tingut envers nosaltres el títol del poema: 'Pietat' :)
i l'últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.
Avui, JC, ha tingut envers nosaltres el títol del poema: 'Pietat' :)
dimecres, 1 de setembre del 2010
120km/h, 140km/h...Quan pensareu aturar-vos?
L'altre dia, de camí cap a Viladecans en cotxe, un amic meu em va dir que ja tenia ganes que arribés el mes de gener perquè jo abandonés la feixuga velocitat de 80km/h per la moderada de 120km/h...Dic moderada perquè després ell va afegir al seu discurs la següent teoria o regla de 3: "Com que ja farà un any que tindràs el carnet, podràs anar a 120km/h; per tant, podràs arribar perfectament als 140km/h...". En dir-m'ho, em vaig quedar pensativa. Podria dir "de pedra", però no va ser així perquè, tenint en compte que ell va a aquesta velocitat, ja m'esperava que m'animés a fer-ho també. Finalment, de la meva boca no va sortir cap mot; vaig deixar que el silenci contestés per mi. En no trobar cap resposta per part meva, el meu amic va tenir la necessitat de tornar a intervenir. Aquest cop, va deixar caure enmig de la conversa el tema sobre la plataforma del Moviment 140km/h. Ell es va preguntar en veu alta com deurien anar les firmes, si ja n'haurien haver recollit moltes. Aleshores, sí que vaig intervenir-hi jo: "No ho sé, només sé que la meva no la tenen ni la tindran." "No!? Jo em pensava que havies signat?", em va demanar tot sorprès. A la meva resposta anterior vaig afegir-hi, amb un to sarcàstic, que en lloc de crear plataformes a favor d'un augment del límit de velocitat (en aquest cas, de 120km/h a 140km/h), el que haurien de fer és una recollida de signatures per pagar el graduat escolar als eixelebrats que posen en perill la seva vida i la dels altres a la carretera.
Avui cerquen signatures per recolzar el Moviment 140. Demà, què serà, el Moviment 160? Per justificar aquesta demanda, expliquen que a molts països d'Europa 140 és una velocitat legal, fins i tot a Alemanya hi ha trams sense límit de velocitat. Fatalitat humana: comparar-nos els uns amb els altres. Si els alemanys tenen trams de carretera sense límit de velocitat, segurament es deu a la seva actitud davant del volant, és a dir, deuen (dic 'deuen' perquè no ho sé del cert) ser conscients que estan conduint un vehicle no pas una joguina (la comparació és patètica, però és que a la carretera et trobes cada individu que t'empeny a pensar que hi ha gent que es creu que entre les mans té un cotxe de Scalextric), deuen ser més respectuosos amb els altres usuaris de la via, deuen circular per la dreta deixant els carrils per avançar lliures, la qual cosa evita embussos; deuen conèixer l'existència dels intermitents; per tant, els utilitzen per indicar que faran un canvi de direcció, etc. Les carreteres de Catalunya, en canvi, semblen Can Pixa rellisca: la gent va per on vol (per sort, no tothom), fins i tot, hi ha cotxes que circulen per l'esquerra i, a causa de dur una velocitat més lenta que els vehicles que els segueixen, els fan frenar. Com a conseqüència, es produeixen obstruccions al carril esquerre, mentre que el carril dret està lliure (i això que l'esquerre servia per avançar...). Quant als intermitents, hi ha gent que desconeix la seva existència (sobretot a les rotondes, ja siguin urbanes o interurbanes). Per exemple, al davant tens un cotxe que de cop i volta comença a frenar. Consegüentment, et fa frenar a tu també. No entens el perquè de la frenada. Uns quants metres més endavant veus que pren una sortida i abandona la via. Tant li costava indicar amb l'intermitent que sortiria de la via per prendre la propera sortida? El simple gest de posar l'intermitent hauria proporcionat una informació beneficiosa per a tothom. Tal i com em va dir un dia el meu apreciat professor de l'autoecola: "Posar un simple intermitent pot evitar un accident (o una topada ximple)". És cert, no va exagerar, ja que molts cops vas per la ciutat i el del teu davant, de sobte, es para enmig del carril. Senyor/-a, per a què serveixen els quatre intermitents?
Tornant al consell que em va donar el meu amic (Com que ja farà un any que tindràs el carnet, podràs anar a 120km/h; per tant, podràs arribar perfectament als 140km/h...), si la velocitat màxima permesa és de 120km/h, per què he d'anar a 140km/h? Per què he d'infringir la norma? Què en treure, de beneficiós? De beneficiós no ho sé, però de dolent sí. Infringir la norma em pot portar conseqüències administratives, com ara multes i resta de punts. Desafiar l'asfalt, em pot costar la vida o part d'ella. Ah! I no només la teva, sinó la dels altres. Aquí ja estem tocant la llaga amb els dits. Doncs bé, reconec que he pogut tenyir de dramatisme aquesta afirmació, però, si un dia he de frenar de cop i volta per qualsevol emergència, no tindré més probabilitats de patir un accident si vaig a 140km/h que no pas si vaig a 120km/h? En anar més ràpid, més trigaré a frenar el cotxe. Pel que fa al cop, no serà més fort si el rebo a 140km/h que a 120km/h? Tal i com em va dir un dia el meu estimat professor de l'autoescola " la gent presumeix de saber córrer, però ningú presumeix de saber frenar". Frenar és tan o més important que accelerar. Accelerar pots fer-ho en qualsevol moment. En canvi, per frenar has de tenir moltes coses en compte: la manera com frenes (suaument o bruscament), calcular la distància de frenada, etc.
Sincerament, no sé quina és l'opinió que ell té sobre la vida, però la meva sí que la tinc molt clara: me l'estimo, per això prefereixo abans arribar tard que mai. Només en competicions atlètiques et donen premis si arribes el primer. Quan viatges i fas trajectes en cotxe o en qualsevol altres mitjà de transport, l'únic premi que preval per damunt de qualsevol altra cosa és arribar a port i retrobar-te amb les persones que t'estimen. Per tant, no correré amb el cotxe per tal de no correr riscos a la carretera.
Com a conclusió, i ja per acabar, només deixeu-me dir que jo em vaig treure el carnet de conduir per poder desplaçar-me en cotxe fins als llocs on no puc fer-ho a peu, per no haver de dependre del transport públic ni dels seus horaris inflexibles ni de les seves tarifes de jutjat de guàrdia. D'entre els meus motius, no hi figura cap relacionat amb el fet de córrer. Sóc conductora, no una pilot de Fórmula 1. Qui vulgui córrer, que se'n vagi al circuit de Montmeló. Si ho troba car, que reflexioni: la vida té un valor massa gran per malmetre-la de qualsevol manera; per tant, jugar-se-la a la carretera t'acaba sortint més car que en un circuit. El circuit el pots tenir per a tu sol/-a; la carretera no.
Salut i gasoil o gasolina (benzina, si us agrada més)! :)
Avui cerquen signatures per recolzar el Moviment 140. Demà, què serà, el Moviment 160? Per justificar aquesta demanda, expliquen que a molts països d'Europa 140 és una velocitat legal, fins i tot a Alemanya hi ha trams sense límit de velocitat. Fatalitat humana: comparar-nos els uns amb els altres. Si els alemanys tenen trams de carretera sense límit de velocitat, segurament es deu a la seva actitud davant del volant, és a dir, deuen (dic 'deuen' perquè no ho sé del cert) ser conscients que estan conduint un vehicle no pas una joguina (la comparació és patètica, però és que a la carretera et trobes cada individu que t'empeny a pensar que hi ha gent que es creu que entre les mans té un cotxe de Scalextric), deuen ser més respectuosos amb els altres usuaris de la via, deuen circular per la dreta deixant els carrils per avançar lliures, la qual cosa evita embussos; deuen conèixer l'existència dels intermitents; per tant, els utilitzen per indicar que faran un canvi de direcció, etc. Les carreteres de Catalunya, en canvi, semblen Can Pixa rellisca: la gent va per on vol (per sort, no tothom), fins i tot, hi ha cotxes que circulen per l'esquerra i, a causa de dur una velocitat més lenta que els vehicles que els segueixen, els fan frenar. Com a conseqüència, es produeixen obstruccions al carril esquerre, mentre que el carril dret està lliure (i això que l'esquerre servia per avançar...). Quant als intermitents, hi ha gent que desconeix la seva existència (sobretot a les rotondes, ja siguin urbanes o interurbanes). Per exemple, al davant tens un cotxe que de cop i volta comença a frenar. Consegüentment, et fa frenar a tu també. No entens el perquè de la frenada. Uns quants metres més endavant veus que pren una sortida i abandona la via. Tant li costava indicar amb l'intermitent que sortiria de la via per prendre la propera sortida? El simple gest de posar l'intermitent hauria proporcionat una informació beneficiosa per a tothom. Tal i com em va dir un dia el meu apreciat professor de l'autoecola: "Posar un simple intermitent pot evitar un accident (o una topada ximple)". És cert, no va exagerar, ja que molts cops vas per la ciutat i el del teu davant, de sobte, es para enmig del carril. Senyor/-a, per a què serveixen els quatre intermitents?
Tornant al consell que em va donar el meu amic (Com que ja farà un any que tindràs el carnet, podràs anar a 120km/h; per tant, podràs arribar perfectament als 140km/h...), si la velocitat màxima permesa és de 120km/h, per què he d'anar a 140km/h? Per què he d'infringir la norma? Què en treure, de beneficiós? De beneficiós no ho sé, però de dolent sí. Infringir la norma em pot portar conseqüències administratives, com ara multes i resta de punts. Desafiar l'asfalt, em pot costar la vida o part d'ella. Ah! I no només la teva, sinó la dels altres. Aquí ja estem tocant la llaga amb els dits. Doncs bé, reconec que he pogut tenyir de dramatisme aquesta afirmació, però, si un dia he de frenar de cop i volta per qualsevol emergència, no tindré més probabilitats de patir un accident si vaig a 140km/h que no pas si vaig a 120km/h? En anar més ràpid, més trigaré a frenar el cotxe. Pel que fa al cop, no serà més fort si el rebo a 140km/h que a 120km/h? Tal i com em va dir un dia el meu estimat professor de l'autoescola " la gent presumeix de saber córrer, però ningú presumeix de saber frenar". Frenar és tan o més important que accelerar. Accelerar pots fer-ho en qualsevol moment. En canvi, per frenar has de tenir moltes coses en compte: la manera com frenes (suaument o bruscament), calcular la distància de frenada, etc.
Sincerament, no sé quina és l'opinió que ell té sobre la vida, però la meva sí que la tinc molt clara: me l'estimo, per això prefereixo abans arribar tard que mai. Només en competicions atlètiques et donen premis si arribes el primer. Quan viatges i fas trajectes en cotxe o en qualsevol altres mitjà de transport, l'únic premi que preval per damunt de qualsevol altra cosa és arribar a port i retrobar-te amb les persones que t'estimen. Per tant, no correré amb el cotxe per tal de no correr riscos a la carretera.
Com a conclusió, i ja per acabar, només deixeu-me dir que jo em vaig treure el carnet de conduir per poder desplaçar-me en cotxe fins als llocs on no puc fer-ho a peu, per no haver de dependre del transport públic ni dels seus horaris inflexibles ni de les seves tarifes de jutjat de guàrdia. D'entre els meus motius, no hi figura cap relacionat amb el fet de córrer. Sóc conductora, no una pilot de Fórmula 1. Qui vulgui córrer, que se'n vagi al circuit de Montmeló. Si ho troba car, que reflexioni: la vida té un valor massa gran per malmetre-la de qualsevol manera; per tant, jugar-se-la a la carretera t'acaba sortint més car que en un circuit. El circuit el pots tenir per a tu sol/-a; la carretera no.
Salut i gasoil o gasolina (benzina, si us agrada més)! :)
diumenge, 23 de maig del 2010
Tots units fem força!
Enhorabona Barça, us la mereixíeu!
VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!!!
Diumenge passat, dia 16 de maig del 2010, el FC Barcelona es va proclamar campió de la Lliga BBVA de futbol. Després d’aquesta gesta històrica, el Barça va sumar el seu vintè títol de lliga. Per què he anomenat “gesta històrica” al fet d’haver aconseguit la lliga? Perquè enguany hem viscut i hem patit un campionat d’infart que, finalment, ha acabat convertint-se en una “lliga rècord”, ja que el Barça l’ha guanyada assolint 99 punts! És a dir, una barbaritat! Mai cap equip havia necessitat tants punts per ésser campió. Els mateixos jugadors blaugranes, quan faltaven quatre o tres jornades perquè s’acabés el campionat, van admetre que estaven sorpresos per la situació en què es trobaven: haver d’aconseguir els 99 punts per poder ser campions. El fet que ha influït en l’obtenció de semblant quantitat de punts ha estat la pressió que el club culé ha rebut setmana rere setmana des de Madrid. L’equip blanc, dirigit per en Pellegrini, també era un aspirant al títol. Tanmateix, el Madrid tenia una situació més complicada que el Barça: el Barça havia de guanyar tots els partits per no perdre cap punt; per tant, depenia d’ell mateix (cal tenir en compte que era el líder de la classificació). En canvi, l’equip espanyol depenia del Barça perquè malgrat que ells guanyessin tots els partits, si el Barça també guanyava els seus, la lliga se l’emportaria l’equip català a causa del punt de diferència que els separava a la taula de la classificació.
Les últimes jornades es van viure amb molta “tensió”, almenys aquesta fou la intenció de la “central elèctrica” de la Meseta: socarrimar les idees dels blaugranes per tal de desestabilitzar-los psicològicament. Davant de la impotència de veure que un equip, la base del qual estava formada per un talonari de gairebé 300 milions d’euros, era incapaç de superar el seu etern rival, l’única arma que els quedava era la premsa, però de la dolenta. Al començament de la lliga, es defensaven dient que com que l’equip era nou (perquè havien fitxat molts jugadors: Kaka, Cristiano Ronaldo, Benzema, Xabi Alonso, Albiol, Arbeloa, etc.), encara havien de trobar l’equilibri i el bon joc. Però les jornades anaven passant i el bon joc no arribava. El primer a rebre crítiques fou l’entrenador. No m’agradaria ser entrenadora del Madrid perquè quan un projecte no surt tal i com s’havia planejat, l’entrenador és la primera víctima de les crítiques. En moltes ocasions, quan un equip no rendeix o no troba el joc que s’esperava d’ell, part del mal funcionament del grup la té l’entrenador i ha d’assumir la responsabilitat de reanimar el joc. Si no ho aconsegueix, ha d’assumir les conseqüències respectives. Però en el cas de Pellegrini, què és el que ha fet tan malament perquè l’hagin de fer fora del club? Aquest any s’ha vist un dels millors Madrid, fins a l’últim moment ha disputat la lliga amb el millor equip del món, però tot i que hagi acabat en segona posició, ho ha fet amb 96 punts, tres menys que el líder, el Barça. Des del meu punt de vista, en Pellegrini ha fet un gran treball com a entrenador. Ha hagut de dirigir un equip totalment nou, ple de “cracks” i ja se sap que dominar el caràcter de semblants estrelles no és gens fàcil, si no que ho demanin al Rijkard, ex entrenador del FC Barcelona. Doncs sembla ser que l’entrenador del Madrid ha de ser un ésser diví inspirat per les muses perquè només els déus poden atènyer la perfecció. No obstant això, el Madrid no ha guanyat perquè ha tingut al seu davant un dels millors Barça de la història, un equip que venia de guanyar les “sis copes”, una fita que cap altre equip ha aconseguit. Per tant, la culpa no ha estat del Pellegrini, sinó del mur blaugrana. L’equip d’en Pep Guardiola ha estat superior i el fet que demostrat aquesta superioritat són les quatre victòries culés consecutives davant de l’equip merengue (no us oblideu del meravellós “chorreo”: 2-6!). Tornant al tema de les crítiques i aprofitant l’esment dels “clàssics”, si al principi del paràgraf parlàvem de la pressió periodística, a les últimes jornades també s’hi va sumar l’entrenador blanc (el pobre, com que ja es veia amb l’aigua fins al coll, ja no sabia què dir). En Manuel Pellegrini va declarar que si el Barça guanyava el campionat, hauria estat per la victòria “injusta” que van aconseguir al Camp Nou el dia del clàssic Barça-Madrid. L’argument que va utilitzar per defensar la seva posició fou que el seu equip va ser superior. Doncs si va ser així, com és que aquesta superioritat no es va materialitzar en un o més gols? Més encara, aquest bon home hauria de refrescar-se la memòria. El seu equip “superior”, el Madrid, va perdre el lideratge al seu propi camp davant del Barça el dia 10 d’abril. L’equip culé va guanyar 0 a 2, amb gols de Messi i Pedro, i amb una actuació excel•lent d’en Víctor Valdés. Per tant, el Madrid no s’ha pogut proclamar campió perquè el Barça ho ha fet millor, com a mínim ha sabut resoldre sense problemes els “partits clau”.
Amb la filosofia del talonari, el Madrid no anirà enlloc. En Florentino Pérez deu ser un addicte al Fifa Football de la Play Station perquè forma l’equip al seu gust: m’agrada aquest, el fitxo; aquest no m’agrada, el venc. Quina manera més inútil i penosa de llençar els diners! Si hi ha algú del Madrid que hauria de marxa és en Florentino o millor dir, FlorenTIMO. El seu projecte ha fracassat. Per què es pot considerar un fracàs? Perquè abans de començar la temporada, pel fet de fitxar jugadors estel•lars ja es pensaven que tenien mig títol a la butxaca. No senyors, la feina s’ha de fer al camp, no als despatxos ni a la primera plana dels diaris. Els títols es guanyen al terreny de joc. I un altre motiu per considerar un fracàs aquest projecte és que aquests 300 milions d’euros havien de servir per aconseguir el triplet, un fet que el Barça va aconseguir amb la seva filosofia: el planter (0 euros), tot i la presència de jugadors fitxats com ara Eto’o, Touré Yaya, Abidal, Henry, etc. Tanmateix, el preu d’aquests fitxatges no arriba ni molt menys a la xifra escandalosa de 300 milions d’euros.
Com a conclusió, si el Barça ha guanyat la lliga és perquè ha treballat tota la temporada per tal d’aconseguir-la. Si és veritat que els àrbitres ens l’han regalada, tal i com diuen els de la Meseta, almenys podrem continuar presumint de bon joc, ja que la qualitat d’aquests jugadors neix a les seves botes, la creació del joc sorgeix del seu enginy (enginyers de primer categoria: Xavi, Iniesta i Busquets) i el sacrifici de donar-ho tot al camp ja forma part del seu esperit de lluita. A més a més, els jugadors del planter com ara en Bojan, en Puyol, en Piqué, en Valdés, en Pedro, en Xavi, l’Iniesta, entre d’altres, no només juguen al Barça sinó que són el Barça: porten els colors a la sang. En resum, el Barça, actualment, és un gran equip de futbol. En canvi, el Madrid sembla que en comptes de saltar al terreny de joc per jugar, salti per fer desfilar els seus models: Guti, Sergio Ramos, Cristiano Ronaldo, etc.
Les últimes jornades es van viure amb molta “tensió”, almenys aquesta fou la intenció de la “central elèctrica” de la Meseta: socarrimar les idees dels blaugranes per tal de desestabilitzar-los psicològicament. Davant de la impotència de veure que un equip, la base del qual estava formada per un talonari de gairebé 300 milions d’euros, era incapaç de superar el seu etern rival, l’única arma que els quedava era la premsa, però de la dolenta. Al començament de la lliga, es defensaven dient que com que l’equip era nou (perquè havien fitxat molts jugadors: Kaka, Cristiano Ronaldo, Benzema, Xabi Alonso, Albiol, Arbeloa, etc.), encara havien de trobar l’equilibri i el bon joc. Però les jornades anaven passant i el bon joc no arribava. El primer a rebre crítiques fou l’entrenador. No m’agradaria ser entrenadora del Madrid perquè quan un projecte no surt tal i com s’havia planejat, l’entrenador és la primera víctima de les crítiques. En moltes ocasions, quan un equip no rendeix o no troba el joc que s’esperava d’ell, part del mal funcionament del grup la té l’entrenador i ha d’assumir la responsabilitat de reanimar el joc. Si no ho aconsegueix, ha d’assumir les conseqüències respectives. Però en el cas de Pellegrini, què és el que ha fet tan malament perquè l’hagin de fer fora del club? Aquest any s’ha vist un dels millors Madrid, fins a l’últim moment ha disputat la lliga amb el millor equip del món, però tot i que hagi acabat en segona posició, ho ha fet amb 96 punts, tres menys que el líder, el Barça. Des del meu punt de vista, en Pellegrini ha fet un gran treball com a entrenador. Ha hagut de dirigir un equip totalment nou, ple de “cracks” i ja se sap que dominar el caràcter de semblants estrelles no és gens fàcil, si no que ho demanin al Rijkard, ex entrenador del FC Barcelona. Doncs sembla ser que l’entrenador del Madrid ha de ser un ésser diví inspirat per les muses perquè només els déus poden atènyer la perfecció. No obstant això, el Madrid no ha guanyat perquè ha tingut al seu davant un dels millors Barça de la història, un equip que venia de guanyar les “sis copes”, una fita que cap altre equip ha aconseguit. Per tant, la culpa no ha estat del Pellegrini, sinó del mur blaugrana. L’equip d’en Pep Guardiola ha estat superior i el fet que demostrat aquesta superioritat són les quatre victòries culés consecutives davant de l’equip merengue (no us oblideu del meravellós “chorreo”: 2-6!). Tornant al tema de les crítiques i aprofitant l’esment dels “clàssics”, si al principi del paràgraf parlàvem de la pressió periodística, a les últimes jornades també s’hi va sumar l’entrenador blanc (el pobre, com que ja es veia amb l’aigua fins al coll, ja no sabia què dir). En Manuel Pellegrini va declarar que si el Barça guanyava el campionat, hauria estat per la victòria “injusta” que van aconseguir al Camp Nou el dia del clàssic Barça-Madrid. L’argument que va utilitzar per defensar la seva posició fou que el seu equip va ser superior. Doncs si va ser així, com és que aquesta superioritat no es va materialitzar en un o més gols? Més encara, aquest bon home hauria de refrescar-se la memòria. El seu equip “superior”, el Madrid, va perdre el lideratge al seu propi camp davant del Barça el dia 10 d’abril. L’equip culé va guanyar 0 a 2, amb gols de Messi i Pedro, i amb una actuació excel•lent d’en Víctor Valdés. Per tant, el Madrid no s’ha pogut proclamar campió perquè el Barça ho ha fet millor, com a mínim ha sabut resoldre sense problemes els “partits clau”.
Amb la filosofia del talonari, el Madrid no anirà enlloc. En Florentino Pérez deu ser un addicte al Fifa Football de la Play Station perquè forma l’equip al seu gust: m’agrada aquest, el fitxo; aquest no m’agrada, el venc. Quina manera més inútil i penosa de llençar els diners! Si hi ha algú del Madrid que hauria de marxa és en Florentino o millor dir, FlorenTIMO. El seu projecte ha fracassat. Per què es pot considerar un fracàs? Perquè abans de començar la temporada, pel fet de fitxar jugadors estel•lars ja es pensaven que tenien mig títol a la butxaca. No senyors, la feina s’ha de fer al camp, no als despatxos ni a la primera plana dels diaris. Els títols es guanyen al terreny de joc. I un altre motiu per considerar un fracàs aquest projecte és que aquests 300 milions d’euros havien de servir per aconseguir el triplet, un fet que el Barça va aconseguir amb la seva filosofia: el planter (0 euros), tot i la presència de jugadors fitxats com ara Eto’o, Touré Yaya, Abidal, Henry, etc. Tanmateix, el preu d’aquests fitxatges no arriba ni molt menys a la xifra escandalosa de 300 milions d’euros.
Com a conclusió, si el Barça ha guanyat la lliga és perquè ha treballat tota la temporada per tal d’aconseguir-la. Si és veritat que els àrbitres ens l’han regalada, tal i com diuen els de la Meseta, almenys podrem continuar presumint de bon joc, ja que la qualitat d’aquests jugadors neix a les seves botes, la creació del joc sorgeix del seu enginy (enginyers de primer categoria: Xavi, Iniesta i Busquets) i el sacrifici de donar-ho tot al camp ja forma part del seu esperit de lluita. A més a més, els jugadors del planter com ara en Bojan, en Puyol, en Piqué, en Valdés, en Pedro, en Xavi, l’Iniesta, entre d’altres, no només juguen al Barça sinó que són el Barça: porten els colors a la sang. En resum, el Barça, actualment, és un gran equip de futbol. En canvi, el Madrid sembla que en comptes de saltar al terreny de joc per jugar, salti per fer desfilar els seus models: Guti, Sergio Ramos, Cristiano Ronaldo, etc.
VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!!!
dilluns, 26 d’abril del 2010
EL SÍ GUANYA A LA CONSULTA POPULAR DE MANRESA AMB EL 95,49%
Notícia de Manresa Decideix
Prop de 12.000 manresans han participat a la consulta sobre la independència a la capital del Bages. Aquesta xifra representa el 21,96% del cens oficial i al 18,47% del cens ampliat que s’utilitza en aquesta convocatòria.
Prop de 12.000 manresans han participat a la consulta sobre la independència a la capital del Bages. Aquesta xifra representa el 21,96% del cens oficial i al 18,47% del cens ampliat que s’utilitza en aquesta convocatòria.
Manresa, 25/04/10, 22.30 h
El 'sí' ha guanyat amb rotunditat en la consulta popular sobre la independència que avui s'ha celebrat a Manresa. Dels 11.922 vots que s'han recollit, un total d'11.385 (el 95,49% han estat positius, mentre que el 'no' ha recollit 336 vots (2,81%). 196 persones han votat en blanc, mentre que només s'han recollit 5 vots nuls.
Els resultats finals són els següents:
-Votants: 11.922 persones
-Percentatge sobre el cens oficial: 21,96%
-Percentatge sobre el cens ampliat, que s'utilitza en aquesta convocatòria: 18,47%
-Sí: 11.385 vots (95,49%)
-No: 336 vots (2,81%)
-Vots en blanc: 196 vots (1,64%)
-Vots nuls: 5 vots (0,04%)
Un total de 11.922 manresans i manresanes han exercit el seu dret a vot en la consulta popular. En percentatge, aquesta xifra representa el 21,96% del cens oficial, i el 18,47% del cens ampliat que es fa servir en aquesta convocatòria, que inclou els joves a partir de 16 anys i persones nouvingudes que viuen a Manresa. Aquests prop de 12.000 són més votants dels que, per exemple, va aconseguir qualsevol candidatura municipal a les darreres eleccions municipals. S’ha sobrepassat doncs, de manera folgada, la barrera del 20% i dels 10.000 manresans que han decidit dipositar el seu vot.
Poc després de les 10 del vespre, el portaveu de ManresaDecideix, Josep Camprubí, ha donat a conèixer els resultats, en el marc d'una celebració final de la jornada, a la Plaça Major de Manresa, un acte en què també hi ha hagut l'actuació dels artistes Titot i David Rosell. Camprubí ha afirmat que “queda demostrat de manera patent que s’ha superat ja de manera definitiva la por que inspirava manifestar-se públicament per la independència. I posem de relleu, que el 'sí' ha obtingut molts més vots, per exemple, dels que va obtenir qualsevol candidat a les darreres eleccions municipals”.
Per a Camprubí, “més de 10.000 vots favorables a la independència a Manresa ens ha d’alegrar absolutament. En plena crisi econòmica, en plena època de pessimisme col·lectiu, en un moment de creixement galopant de l’abstencionisme i de descrèdit de la política, 10.000 vots per la independència a Manresa, públicament manifestats, ens fan veure que el país comença a trobar-se a ell mateix, que moltíssima gent comença a tenir clars uns objectius que van més enllà dels que s’han atrevit a marcar fins ara els dirigents polítics del país. Molta gent vol anar més enllà i avui ho ha votat sense complexos”.
El portaveu de ManresaDecideix ha remarcat la transcendència de fer públics els resultats de la jornada en un marc com la Plaça Major de Manresa, “perquè volem enllaçar amb la història de la nostra ciutat i continuar-la. Aquesta mateixa plaça, per exemple, va veure com cremava el paper segellat dels tributs que volia imposar Napoleó. Va veure com entraven a l’ajuntament els delegats de l’Assemblea de les Bases de Manresa el 1892. Va veure sortir al balcó el president Macià, en l’inici de la recuperació catalana del segle XX. I va veure sortir-hi també, desgraciadament, el dictador que va mantenir el país sotmès gairebé quaranta anys”.
Segons Camprubí, “a partir d’avui Manresa ha canviat perquè molts ciutadans s’han definit i han decidit. I no ho dubteu: tots els partits polítics, ens hagin donat suport o no, analitzaran els resultats i els hauran de tenir en compte. Allò que ha succeït avui a 15 poblacions del Bages i a 212 de tot Catalunya mostra el camí a seguir. Els partits han d’entomar ara els resultats i donar estructura política a aquest ampli moviment popular. La il·lusió col·lectiva per la independència s’ha despertat. I també l’exigència, compartida amplíssimament, que en el camí per aconseguir-la, els partits polítics que la defensen han d’actuar amb el màxim enteniment i la màxima unitat”.
Pel que fa a la comarca, no hi ha hagut cap incidència remarcable. Ha estat una jornada lúdica i amb un marcat to democràtic, segons ha remarcat Josep Peraire, portaveu de BagesDecideix.
Els percentatges finals de participació a les 15 pobles on s’ha fet el referèndum són els següents:
Aguilar de Segarra: 33,4%
Artés: 29,9%%
Avinyó: 40,45%
Balsareny: 20,32%
Castellnou de Bages: 25,5%
Fonollosa: 37,48%
Monistrol de Calders: 46%%
Monistrol de Montserrat: 23,5%
Navarcles: 25,36%
Sant Fruitós de Bages: 24,72%
Sant Joan de Vilatorrada: 13%%
Sant Martí de Torroella: 49,5%
Sant Vicenç de Castellet: 15,9%
Santpedor: 23,79%%
Súria: 19,55%
Quan tingui més temps, ja publicaré una entrada nova amb la valoració que vaig fer ahir després d'anar a votar.
Que vagi bé!!!
Salut i llibertat !!*!!
dijous, 22 d’abril del 2010
La flama es revifa amb la diada de Sant Jordi
La rosa, el llibre i la senyera són els tres elements essencials, per a mi, que em vénen al cap quan s'apropa el dia de Sant Jordi. Per a mi, és un dia especial i encara no sé el perquè. Potser serà l'essència d'aquests tres elements màgics la que em fa sentir-me viva enmig de la multitud que es passeja pel Passeig. Tot i que m'aclapara haver d'esquivar la multitud - persones amunt, persones avall-, alhora m'agrada sentir-me envoltada d'aquelles persones que estimen les paraules i que, conseqüentment, s'apropen a la parada per cercar el llibre que les estava esperant. I la rosa? Roses de tots colors: vermelles, blaves, blanques, grogues, roses...Malgrat la diversitat, em quedo amb la vermella. M'agrada el vermell de la rosa, és un color que em transmet força, alegria, vivacitat, passió...És bonic comprar una rosa, presentar-te a casa amb ella i oferir-la a la mare, per exemple. No és l'objecte en si - en aquest cas es tractaria d'una "flor", un element natural- el que importa, sinó el gest d'oferir quelcom a algú que estimes, aprecies. És una manera d'indicar que tens aquella persona present en la teva vida. A més a més, el color vermell de la rosa reforça aquest afirmació.
Per últim, la senyera. Hi ha qui pensarà que tan sols és un tros de drap, però torno a repetir el mateix que abans: no és l'objecte en si, sinó el que representen les quatre barres vermelles (ja hi tornem a ser amb el vermell): la tradició, la cultura, la nació catalana, etc. M'és impossible no sentir res en veure-la ondejar. No vull que la gent es pensi que sóc una patriota radical, però tampoc vull que la gent s'aferri al prejudici que estimar la terra, la llengua i la cultura és un pecat, perquè si és així, ja em poden dir pecadora. Estimar no fa mal. Jo no en sé fer, de mal. Ara bé, que no me'n facin en obligar-me a estimar o acceptar quelcom per la força.
Després d'aquesta reflexió, a les dues de la matinada, me'n vaig a dormir. Però abans ,voldria escriure un poema d'en Miquel Martí i Pol. Tenint en compte que avui és Sant Jordi, m'agradaria que la paraula fos la protagonista del dia, per això us regalo aquest poema:
Goig de la paraula
Em crides sempre a més combat,
pensament viu, paraula viva,
enllà i endins de mi mateix.
No em dol, però; què fóra sense tu?
Tot es resol en el teu foc
que crema sense consumir
i en la pedra que dreces davant meu.
En tu i amb tu restitueixo
la densitat de cada cosa dita,
la densitat i més i tot: la vida.
Si no fos per les paraules, no us podria desitjar una bona diada de Sant Jordi!
Em crides sempre a més combat,
pensament viu, paraula viva,
enllà i endins de mi mateix.
No em dol, però; què fóra sense tu?
Tot es resol en el teu foc
que crema sense consumir
i en la pedra que dreces davant meu.
En tu i amb tu restitueixo
la densitat de cada cosa dita,
la densitat i més i tot: la vida.
Miquel Martí i Pol
Si no fos per les paraules, no us podria desitjar una bona diada de Sant Jordi!
dissabte, 26 de desembre del 2009
Els barbarismes, les armes d'una mentalitat ignorant
Un barbarisme és una paraula o expressió d'origen estranger que els parlants d'una llengua han incorporat al seu lèxic, malgrat ser normativament rebutjada. Per exemplicar-ho, utilitzem el cas català-castellà: els catalanoparlants introdueixen molts mots provinents del castellà que normativament no han estat acceptats. En comptes de dir entesos o d'acord (català), els catalans i les catalanes diuen vale (castellà). Què vol dir vale? Si cerques aquesta paraula en un diccionari català no la trobaràs perquè no existeix. En català, per expressar que estàs d'acord amb l'opinió d'algú és tan senzill com dir això: d'acord. Aquesta paraula que costa tant que surti per la boca dels catalanoparlants té més sentit que el vale (no en té, directament). Com s'ha dit anteriorment, vale no vol dir res. En canvi, l'expressió d'acord! expressa conformitat, consentiment. A més, prové del mateix verb estar d'acord. També tenim altres expressions, com ara entesos. Aquesta expressió indica que t'has entès amb alguna persona. Tampoc feu traduccions literals (no feu el mateix error que vaig fer jo). Val en català no expressa un acord, sinó que és un paper que ens permet cobrar una quantitat de diners o rebre algun objecte.
El català té un vocabulari ric i extens que li permet descriure l'entorn que l'envolta: emocions, sentiments, estats, accions, etc. La majoria de catalanoparlants desconeix la varietat del lèxic català perquè es limita a utilitzar les paraules comodí (per això hi ha una mancança de sinònims) i a introduir paraules estrangeres (barbarismes), la majoria provinents del castellà: bueno, pues, desde luego, vale, deport, tubería, mantequilla, basura, tenir que, etc. Per què hem d'agafar paraules d'una altra llengua si el català ja les té? Per què no estalviem a les orelles el dolor de sentir aquestes barbaritats? A qui no li faci mal és que és sord. I quin mal hi ha si un/-a vol fer servir les paraules o expressions de la seva llengua, en aquest cas el català?
Cada mot té el seu origen, la seva etimologia. Un mot no sorgeix així com així. Les persones necessitem comunicar-nos les unes amb les altres, expressar el que sentim. Per això utilitzem les paraules, les eines que ens ajuden a etiquetar el món en què vivim. D'aquesta manera la resta de la gent entèn el que volem dir o el que sentim perquè darrere de cada paraula s'amaga una imatge o un concepte. Si la llengua catalana ha etiquetat d'una manera un concepte, no podem enganxar-li una etiqueta castellana perquè les cultures catalana i castellana són diferents. Cada cultura ens ensenya a veure el món d'una manera diferent perquè cada poble té la seva forma de vida i les seves tradicions. Si el català ha etiquetat la màquina que renta la roba amb el nom de "rentadora", no podem posar-li l'etiqueta castellana "lavadora" perquè als territoris de parla catalana no "lavamos" la roba, sinó que la "rentem". De la mateixa manera que mai diríem me'n vaig a "lavar" la roba, tampoc hauríem de dir lavadora perquè no té sentit. Cada llengua té els seus substrat i superstrat. A més a més, el castellà té molta influència de l'àrab mentre que el català en té més del llatí. Negar l'obvietat de l'etimologia és buscar tres potes al gat.
Desconec el mal que pot provocar l'ús del lèxic català, però sí que conec la conseqüència que pot comportar fer-lo servir: que la gent- que és molt "culta"- es rigui de tu. Des que era petita que m'han ensenyat que les coses s'han de fer bé per obtenir resultats positius. Doncs ara resulta que el fet de parlar correctament és motiu de mofa. Si dius llumí, doncs, xicot, canonada, bossa, embragatge, escombraries, etc., esdevens un/-a Pompeu Fabra. Seria tot un honor ser com aquest bon home, però sembla ser que per aquesta gent no és cap elogi. Tot al contrari, és una burla per anomenar-te indirectament perfeccionista i torracollons. La gent s'emprenya si la corregeixes quan s'equivoca. No pot suportar que algú que no és professor/-a li digui que s'ha equivocat. És una llàstima que pensi això quan l'únic que vols és ajudar-la. També s'ha de dir que hi ha correctors/-es pedants, però no tothom és així, gràcies a Déu.
En resum, si parles "bé" ets l'estrany o l'estranya perquè els altres - la majoria- parlen "malament". Curiós, però és el pes que té la massa. Per molt correcte que siguis, tu marques la diferència. Tanmateix, no vol dir que hagis de renunciar al lèxic català.
Per acabar, voldria explicar el que em va dir una persona fa mesos. Ho explicaré en present perquè no crec que hagi canviat de pensament. Aquesta persona es queixa de les persones que intentem parlar un català correcte. No li agrada que es corregeixi "bolso" per bossa, ni "traje" per vestit. Defensa l'ús dels barbarismes perquè d'aquesta manera la gent t'entén més que no pas si utitlitzes "floritures". I es queixa que TV3 vol ser tan correcta que arribarà un moment que ni ens entendrem a l'hora de parlar. Finalment, va venir la gran conclusió: "Al cap i a la fi el català és una traducció del castellà. Quan parlem el que fem és traduir, res més. Botiga és una traducció de tienda". L'home es va quedar ben descansat quan em va dir això. "Botiga" no és una traducció de "tienda". L'etimologia enderroca el seu "argument"(si se'l pot anomenar així). Per una banda, teniu l'etimologia de "botiga": 1203; del gr. bizantí apothḗkē 'dipòsit, magatzem', llatinitzat en apotica a causa de la pronúncia grega itacista apothíki. Per una altra banda, la de "tienda": del latín *tenda, de tendĕre, tender. El mot castellà "tienda" comparteix etimologia amb la paraula catalana "tenda": s. XIV; del llatí vulgar *tĕndĭta, forma substantivada d'un participi vg. tĕndĭtus, -a, -um de tendĕre 'estendre'. Això és degut al fet que el català i el castellà són llengües romàniques, és a dir, que tant la primera com la segona provenen del llatí, igual que el francès, l'italià, el portuguès, l'occità, el romanès, etc. El català no és cap traducció del castellà, ni el castellà del català.
De la mateixa manera que les matemàtiques han de ser exactes perquè les operacions surtin bé, la llengua també ha de tenir una estructura marcada. Tots els elements oracionals han d'estar ben cohesionats per obtenir un missatge coherent. D'aquesta manera, la gent s'entendrà. No és el mateix dir "perdó, impossible execució" que "perdó impossible, execució". En el primer cas, la persona se salva. En el segon, la persona és executada. Heus ací la importància que té un simple signe de puntuació, en aquest cas la coma.
Els qui es compliquen la vida són els ignorants. Amb tant desconeixement i amb tanta falta d'interès, al final seran ells els qui no sabran quin és el seu paper en aquest món. En canvi, les paraules sí saben el seu paper: descriure les nostres experiències personals per poder-les intercanviar amb la resta de la gent i, així, crear una experiència col·lectiva. En definitiva, són els pilars de la nostra comunicació.
El català té un vocabulari ric i extens que li permet descriure l'entorn que l'envolta: emocions, sentiments, estats, accions, etc. La majoria de catalanoparlants desconeix la varietat del lèxic català perquè es limita a utilitzar les paraules comodí (per això hi ha una mancança de sinònims) i a introduir paraules estrangeres (barbarismes), la majoria provinents del castellà: bueno, pues, desde luego, vale, deport, tubería, mantequilla, basura, tenir que, etc. Per què hem d'agafar paraules d'una altra llengua si el català ja les té? Per què no estalviem a les orelles el dolor de sentir aquestes barbaritats? A qui no li faci mal és que és sord. I quin mal hi ha si un/-a vol fer servir les paraules o expressions de la seva llengua, en aquest cas el català?
Cada mot té el seu origen, la seva etimologia. Un mot no sorgeix així com així. Les persones necessitem comunicar-nos les unes amb les altres, expressar el que sentim. Per això utilitzem les paraules, les eines que ens ajuden a etiquetar el món en què vivim. D'aquesta manera la resta de la gent entèn el que volem dir o el que sentim perquè darrere de cada paraula s'amaga una imatge o un concepte. Si la llengua catalana ha etiquetat d'una manera un concepte, no podem enganxar-li una etiqueta castellana perquè les cultures catalana i castellana són diferents. Cada cultura ens ensenya a veure el món d'una manera diferent perquè cada poble té la seva forma de vida i les seves tradicions. Si el català ha etiquetat la màquina que renta la roba amb el nom de "rentadora", no podem posar-li l'etiqueta castellana "lavadora" perquè als territoris de parla catalana no "lavamos" la roba, sinó que la "rentem". De la mateixa manera que mai diríem me'n vaig a "lavar" la roba, tampoc hauríem de dir lavadora perquè no té sentit. Cada llengua té els seus substrat i superstrat. A més a més, el castellà té molta influència de l'àrab mentre que el català en té més del llatí. Negar l'obvietat de l'etimologia és buscar tres potes al gat.
Desconec el mal que pot provocar l'ús del lèxic català, però sí que conec la conseqüència que pot comportar fer-lo servir: que la gent- que és molt "culta"- es rigui de tu. Des que era petita que m'han ensenyat que les coses s'han de fer bé per obtenir resultats positius. Doncs ara resulta que el fet de parlar correctament és motiu de mofa. Si dius llumí, doncs, xicot, canonada, bossa, embragatge, escombraries, etc., esdevens un/-a Pompeu Fabra. Seria tot un honor ser com aquest bon home, però sembla ser que per aquesta gent no és cap elogi. Tot al contrari, és una burla per anomenar-te indirectament perfeccionista i torracollons. La gent s'emprenya si la corregeixes quan s'equivoca. No pot suportar que algú que no és professor/-a li digui que s'ha equivocat. És una llàstima que pensi això quan l'únic que vols és ajudar-la. També s'ha de dir que hi ha correctors/-es pedants, però no tothom és així, gràcies a Déu.
En resum, si parles "bé" ets l'estrany o l'estranya perquè els altres - la majoria- parlen "malament". Curiós, però és el pes que té la massa. Per molt correcte que siguis, tu marques la diferència. Tanmateix, no vol dir que hagis de renunciar al lèxic català.
Per acabar, voldria explicar el que em va dir una persona fa mesos. Ho explicaré en present perquè no crec que hagi canviat de pensament. Aquesta persona es queixa de les persones que intentem parlar un català correcte. No li agrada que es corregeixi "bolso" per bossa, ni "traje" per vestit. Defensa l'ús dels barbarismes perquè d'aquesta manera la gent t'entén més que no pas si utitlitzes "floritures". I es queixa que TV3 vol ser tan correcta que arribarà un moment que ni ens entendrem a l'hora de parlar. Finalment, va venir la gran conclusió: "Al cap i a la fi el català és una traducció del castellà. Quan parlem el que fem és traduir, res més. Botiga és una traducció de tienda". L'home es va quedar ben descansat quan em va dir això. "Botiga" no és una traducció de "tienda". L'etimologia enderroca el seu "argument"(si se'l pot anomenar així). Per una banda, teniu l'etimologia de "botiga": 1203; del gr. bizantí apothḗkē 'dipòsit, magatzem', llatinitzat en apotica a causa de la pronúncia grega itacista apothíki. Per una altra banda, la de "tienda": del latín *tenda, de tendĕre, tender. El mot castellà "tienda" comparteix etimologia amb la paraula catalana "tenda": s. XIV; del llatí vulgar *tĕndĭta, forma substantivada d'un participi vg. tĕndĭtus, -a, -um de tendĕre 'estendre'. Això és degut al fet que el català i el castellà són llengües romàniques, és a dir, que tant la primera com la segona provenen del llatí, igual que el francès, l'italià, el portuguès, l'occità, el romanès, etc. El català no és cap traducció del castellà, ni el castellà del català.
Els qui es compliquen la vida són els ignorants. Amb tant desconeixement i amb tanta falta d'interès, al final seran ells els qui no sabran quin és el seu paper en aquest món. En canvi, les paraules sí saben el seu paper: descriure les nostres experiències personals per poder-les intercanviar amb la resta de la gent i, així, crear una experiència col·lectiva. En definitiva, són els pilars de la nostra comunicació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)