Avui al matí, quan he arribat a la Facultat de Filologia, per fer temps m'he assegut a un dels bancs que hi ha al pati. Poc després, ha vingut un company i amic meu. Després de saludar-me, m'ha anunciat la mort d'en Joan Solà. No podia, ni m'ho volia creure. Era una notícia que em sobtava, ja que ahir mateix, a classe de Català Estàndard, la professora ens parlava d'ell. Encara recordo els ulls brillants i el somriure d'orella a orella que tenia la professora quan recordava els ensenyaments i les anècdotes d'en Joan Solà. "Ell és com un radar de la llengua catalana", va dir més o menys ahir a classe. Qui ens anava a dir que ahir, dimarts 26 d'octubre, estaríem fent referències a classe, com de costum, sobre en Joan Solà, i que avui, dimecres 27 d'octubre, estaríem plorant i lamentant la seva pèrdua?
Jo no m'ho puc dir gaire cosa sobre ell, ja que no he tingut l'oportunitat de tenir-lo com a professor. M'hauria agradat molt, ja que després d'haver utilitzat obres seves per fer un cas pràctic sobre sintaxi, m'ha enamorat la seva manera d'explicar i fer entendre l'estructura de la llengua catalana. Plantem cara va ser el primer llibre d'en Solà que em vaig comprar. Després que el nomenessin Premi d'Honor de les Lletres catalanes (2009), me'n vaig anar a la llibreria a cercar aquest llibre, ja que volia conèixer a fons aquest personatge tan erudit i alhora tan humil. No m'arrepenteixo gens d'haver fet aquesta compra. Gràcies al capítol 123, "A París no em banyava", em va quedar clara la diferència entre "A París no em banyava" i "A París no m'hi banyava".
Torno a repetir que no l'havia tractat mai, però sí que me l'havia trobat per la facultat. De la mateixa manera que a la quitxalla li fa il·lusió trobar-se futbolistes, a mi em feia il·lusió trobar-me el gran referent actual de la Filologia catalana, un home que anys enrere havia estat el que jo sóc ara: estudiant de filologia catalana. A tots dos ens va empènyer l'amor i la curiositat envers la llengua. Per tant, em feia il·lusió creuar-me amb una persona que havia dedicat la seva vida a l'estudi i a la defensa de la llengua del país. Un home que havia treballat com una formigueta, durament i humilment. Tot un exemple a seguir. Per tant, filòlegs i filòlogues, "Plantem cara" tal i com el gran Joan Solà va fer en el seu dia.
Joan Solà, descansi en pau.
Jo no m'ho puc dir gaire cosa sobre ell, ja que no he tingut l'oportunitat de tenir-lo com a professor. M'hauria agradat molt, ja que després d'haver utilitzat obres seves per fer un cas pràctic sobre sintaxi, m'ha enamorat la seva manera d'explicar i fer entendre l'estructura de la llengua catalana. Plantem cara va ser el primer llibre d'en Solà que em vaig comprar. Després que el nomenessin Premi d'Honor de les Lletres catalanes (2009), me'n vaig anar a la llibreria a cercar aquest llibre, ja que volia conèixer a fons aquest personatge tan erudit i alhora tan humil. No m'arrepenteixo gens d'haver fet aquesta compra. Gràcies al capítol 123, "A París no em banyava", em va quedar clara la diferència entre "A París no em banyava" i "A París no m'hi banyava".
Torno a repetir que no l'havia tractat mai, però sí que me l'havia trobat per la facultat. De la mateixa manera que a la quitxalla li fa il·lusió trobar-se futbolistes, a mi em feia il·lusió trobar-me el gran referent actual de la Filologia catalana, un home que anys enrere havia estat el que jo sóc ara: estudiant de filologia catalana. A tots dos ens va empènyer l'amor i la curiositat envers la llengua. Per tant, em feia il·lusió creuar-me amb una persona que havia dedicat la seva vida a l'estudi i a la defensa de la llengua del país. Un home que havia treballat com una formigueta, durament i humilment. Tot un exemple a seguir. Per tant, filòlegs i filòlogues, "Plantem cara" tal i com el gran Joan Solà va fer en el seu dia.
Joan Solà, descansi en pau.
