dijous, 25 de novembre de 2010

Fins que el teu "amor" ens separi...


"Fa set anys que em portà a l'altar on em va prometre que m'estimava i que m'estimaria sempre. Jo, amb els ulls tancats, vaig entregar mon cor a l'atzar. No sabia què m'esperava; els meus ulls, brillants i cecs d'il·lusió, no em deixaren entreveure el final de l'altar ni el començament de l'infern...Ens vam jurar amor etern fins que la mort ens separés...". Aquest és l'inici de la meva història, una vida coberta d'or i de glòria que, després de tants anys, grana és el "vel" que m'ha acabat cobrint...

Dia 19 de novembre del 2010. Avui és el meu aniversari. El meu marit m'ha sorprès, però també m'ha ofès. M'ha donat molts regals, però d'abraçades i de petons, no me'n ha fet cap. Ara bé, no els hi he reclamat perquè no volia que pensés que sóc una capriciosa. Els regals m'han omplert la casa, però el seu menyspreu m'ha buidat el cor.

Dia 20 de novembre del 2010. Encara espero la seva abraçada. Al carrer fa fred i el seu menyspreu em congela els sentits. Necessito una mostra d'afecte, que em tingui entre els seus braços. Quan torna a casa, se'n va directe cap a l'habitació. Fuig de la meva presència o, directament, ignora les meves llàgrimes que busquen una resposta en la seva gèlida mirada. No sé què li he fet, estic molt angoixada. Fa dies que no em diu res. Li dic alguna cosa i em gira la cara. I si hi ha hagut un malentès? No sé què puc fer. Si parlo, les paraules se les emporta el vent. Si ploro, les llàgrimes cauen en l'abisme. I si no faig res, la tristesa em consumeix.

Dia 21 de novembre del 2010. Avui ha tornat a obrir la boca, però ja no li sortien paraules dolces. Els racons de casa s'han omplert de crits i per l'aire volaven les coses. No entenc el seu comportament. Perquè estigui així, què he fet malament? Potser hauria de parlar amb ell...Però com? Què li puc dir i com puc fer-ho perquè no s'enfadi? O potser...hauria de callar com sempre.

Dia 22 de novembre del 2010. Duc el seu "amor" marcat a la pell. Avui m'ha colpejat. Que dolorosa que és la lluita pel teu amor...! Després, m'ha començat a escridassar i a insultar-me. I amb un cop de puny ha trencat el vidre de la porta de la cuina. Jo plorava com una desesperada. Tenia por, però ell ni s'immutava. Deia que tot això m'ho mereixia perquè és així com havia escollit dur la meva vida.

Dia 23 de novembre del 2010. Avui hem anat a sopar amb uns amics. El meu marit estava diferent. Tota l'estona m'acaronava i em deia que sempre em voldria tenir al seu costat. Després d'escoltar les paraules que feia temps que les meves orelles desitjaven sentir dins seu, he pensat que tot s'havia solucionat, que allò passat només havia estat una crisi. Malauradament, tot eren artificis per disfressar la veritat...Una veritat dolorosa, una situació difícil.

Dia 24 de novembre del 2010. Avui estava molt furiós. El seu odi, a través de la mirada, m'ha travessat el cos. M'he amagat en un racó. Estava molt espantada...Tant debò, no m'hagués amagat en aquell racó! Ell s'ha acostat cap a mi i m'ha agafat pel coll. No podia respirar, em faltava l'oxigen. No em podia defensar perquè em pesaven les cames i la por m'havia deixat sense forces. En veure que ell m'estava escanyant, la meva filla cridava i plorava: "Papa, si us plau, deixa-la anar!". Però ell no l'escoltava, només mirava com els meus ulls anaven perdent la mirada per l'horitzó.

25 de novembre del 2010. Avui tinc una cita al cementiri. És el dia del meu enterrament. La meva família ha vingut per dir-me, en veu tremolosa, l'últim adéu, però és que jo, abans de marxar, també he vingut per acomiadar-me d'ella per sempre. Tots aquests anys de martiri han hagut d'acabar tràgicament. Faig una mirada cap al cel i veig unes noies cobertes d'una aurèola lila...Malauradament, hi ha hagut més cites anteriorment.


Aquesta història no és de ciència ficció. És la trama quotidiana que es desenvolupa, cada dia, en moltes llars d'aquest món. La sang cobreix les seves ànimes i la ignorància oculta la realitat. I així, històries infinites de dones sotmeses a la brutalitat. Depèn de nosaltres poder enderrocar la societat del patriarcat, basada en el masclisme. Tant les dones com els homes som éssers humans amb dret de gaudir de la vida i de viure-la lliurement, és a dir, com nosaltres volguem, no com vulguin els altres. Ningú ens la pot dirigir!

Avui, 25 de novembre, diguem PROU a la violència envers les dones!!!


Dona, rebela't! Fes-te sentir!



Cap comentari:

Publica un comentari